Una família aparentment modèlica i un dia que havia de ser especial

A segon d’EGB em va tocar fer la dissecció d’un musclo. Ens havíem d’agrupar per parelles, cosa que sempre m’atabalava per la por que ningú es volgués aparellar amb mi, i au: ja podíem agafar el musclo per descobrir-ne l’anatomia interna. Que si les brànquies, que si el peu, que si la boca, que si el sac digestiu, que si les gònades, que si l’anus. L’anus. No recordo si havia tastat mai abans cap musclo, però sí que sé que aquell dia vaig vomitar del fàstic i vaig decidir que no en menjaria mai més a la vida. Ni musclos ni ostres ni berberetxos ni cap mol·lusc amb closques.

Odio els musclos. Per tant, em funciona de primera la imatge esfereïdora dels animals marins que s’obren i fan soroll dintre de l’olla i aporten una alenada fúnebre a la cuina que fa d’escenari de la novel·la breu Musclos per sopar, de l’autora alemanya Birgit Vanderbeke, recuperada ara per Viena dins la col·lecció Petits plaers, amb traducció de Marisa Presas (el 2009 el mateix títol l’havia publicat l’editorial La Galera dins la col·lecció juvenil Nàufrags). Lluny d’empatxar, aquest llibre passa com l’aigua. Això sí: es llegeix contenint l’alè tota l’estona. Hi trobem el monòleg interior d’una noia jove que rememora el dia que la seva mare, el seu germà i ella estaven esperant que arribés el pare d’un viatge de negocis que havia de suposar-li un ascens laboral extraordinari. I per celebrar aquesta fita havien preparat musclos, que era el plat preferit del pare. Només del pare.

Però el patriarca de la família no arriba a l’hora que tocaria, i els altres tres comencen a parlar. A alliberar-se. Asseguts al voltant de la taula, enceten el vi de les ocasions especials i es van deixant anar, en una mena de reacció en cadena. El retard patern dura prou per permetre que caiguin les màscares, que mare i fills abandonin la solemnitat i que es capgiri el destí. Els tres personatges es pregunten per què han tolerat fins ara aquell home autoritari i maltractador, per què s’hi han emmotllat. Es van traient la bena dels ulls:perden la capacitat de comprendre el tirà de casa i ja no la tornen a trobar. D’alguna manera es revolten contra la violència masclista i contra el sistema patriarcal en general. 

“Són sorprenents les coses que arriba a fer la gent quan alguna cosa surt del que estava previst –observa la narradora, que va enllaçant idees sense gairebé cap punt i a part–; una petita desviació del que es normal fa que tot canviï, absolutament tot. Si per casualitat passa alguna cosa fora del normal, els qui abans estaven units se separen, es desencadenen grans mortaldats, la gent s’arranquen el cap els uns als altres, són capaços de cometre les més grans monstruositats. Es poden desencadenar les guerres més aferrissades perquè en un moment concret, per un descuit, alguna cosa deixa de ser normal i això és, a grans trets, el que va passar aquell vespre”. Una desviació imperceptible pot provocar una catàstrofe.

La irrupció literària de Birgit Vanderbeke: arribar i moldre 

Musclos per sopar, publicada a Alemanya el 1990, només un any després de la caiguda del mur, és la primera novel·la de Birgit Vanderbeke (Dahme, 1956) i és encara la seva obra més coneguda. El text té una força demolidora, gràcies a una veu narrativa en primera persona que sembla innocent però no ho és gens. Al rerefons hi ha la història d’Alemanya: com els pares de l’escriptora, el matrimoni del llibre va fugir de la RDA amb els fills petits. Fins i tot van passar per un camp de refugiats. L’objectiu del patriarca, que s’avergonyeix de venir d’on ve, és prosperar socialment.

Aquest relat sobre i contra l’autoritarisme encomana una tensió creixent i té un efecte secundari que a mi no m’afecta perquè ja em va atacar als set anys, però em sento moralment obligada a deixar-ho escrit: pot passar que no vulgueu tornar a menjar musclos mai més