Les dones també saben resoldre equacions i també saben escriure

“Llegir és un afer estrany, al capdavall”, diu Siri Hustvedt en un dels assajos recopilats a Mares, pares i més (Edicions 62, traducció d’Imma Estany). L’autora compara el text –qualsevol mena de text, ja sigui un article de ciència o una novel·la– amb un virus: el text està mort fins que és animat pel cos d’un amfitrió, i el que passa després és diferent en cada cas. Les paraules sempre són les mateixes, però els cossos, les situacions, les experiències i els prejudicis dels lectors varien. “Cada lectura s’efectua en l’espai existent entre el text i el lector”. No hi pot haver una lectura definitiva de cap obra literària complexa, perquè les paraules escrites no canvien però els lectors, sí. Moltes lectures crítiques de llibres pretenen un impossible: fixar o aturar-ne el significat.

Llegir, escriu Hustvedt, “és una forma de possessió habitual d’una persona per part d’una altra”. Em costa de veure qui posseeix qui: els autors posseeixen els lectors, sí, però la relació inversa també té sentit. Més que una possessió, potser és una simbiosi.

En el llibre The Autobiography of a Transgender Scientist (2018), Ben Barres explica una història sobre el seu jo de jove, Barbara Barres. Un mestre de matemàtiques va dir a la Barbara que no podia ser que hagués resolt ella una equació que, de fet, sí que havia resolt. El paio va insinuar que el seu xicot la devia haver ajudat. La Barbara no tenia xicot, i aquella acusació la va angoixar, però aleshores no ho va atribuir al sexisme. Simplement, li va fer mal. 

Siri Hustvedt va sentir que l’anècdota de la Barbara –em sap greu dir-ne anècdota, d’una història tan significativa– trobava ressò en ella. “Des que jo anava a l’institut, la meva vida com a escriptora ha estat farcida de les mateixes acusacions. Es fa molt estrany que et diguin constantment que o bé un home ha escrit o bé que ha participat d’alguna manera en els teus articles i llibres, unes obres que he escrit jo sola”.

Quan una dona és acusada falsament d’atribuir-se l’obra d’un home, i se li veu clarament que allò li dol i que l’ha disgustat, el mal ja està fet. “Malgrat que la Barbara va insistir que ho havia fet ella, la van posar al seu lloc –conclou la Siri–. A mi m’han picat la cresta moltes vegades perquè malgrat que negava les acusacions, em quedava tan adordida i disgustada que complia les expectatives de l’acusador: el meu dolor evident em garantia el càstig. Em posaven al meu lloc. Tot arreglat, i la cosa podia continuar com sempre”.

Segur que hem de deixar que els pinxos ocupin tot el pati de l’escola? 

La dona que insisteix en la seva autoritat, la que no s’arronsa, la que s’entesta a nedar entre taurons misògins, és la que inspira “reaccions indegudament hostils”, en paraules de la catedràtica Mary Beard esmentades per Hustvedt. Agafo un llibre que tinc sempre a mà: La veu i el poder de les dones, de Mary Beard, editat per Arcàdia i traduït per Anna Llisterri. “Just allà on comença a haver-hi proves escrites de la cultura occidental, les veus de les dones no se senten a l’esfera pública –constata Beard–. Encara més, tal com ho expressa Homer a l’Odissea, per a un home una part integral de fer-se adult és aprendre a controlar les expressions en públic de les femelles de l’espècie i a silenciar-les.”

La solució que es recomana sovint quan les dones reben atacs (a les xarxes socials, per exemple) condueix exactament al resultat desitjat pels agressors: al silenci de la persona atacada. No desafiar en públic els que t’insulten, no dedicar-los gens d’atenció, no replicar ni contraatacar “ve a ser com deixar que els pinxos de l’escola ocupin tot el pati sense que ningú protesti ni els digui res”, observa Beard. Per això és tan important perseguir una actitud resilient, buscar aliats, escriure contra els idiotes que practiquen la misogínia, no callar. Continuar nedant.