Sempre que acabo un llibre que m’ha agradat molt, em passen dues coses. La primera, més íntima, és que em sento realment afortunada d’haver-lo llegit. La segona és que voldria que tothom el llegís. M’entra una mena de neguit entusiasta per compartir-lo, el recomano i el regalo amb la il·lusió, segurament una mica ingènua, que agradi tant com a mi. Això és justament el que m’està passant amb El infinito en un junco, d’Irene Vallejo (Siruela), que s’acaba de publicar en traducció catalana a càrrec de Núria Parés Sellarés ( L’infinit dins d’un jonc, Columna).
Va sortir fa un any, i ara penso que hauria d’haver fet cas de seguida al llibreter Xavier Vidal, de la No Llegiu, el primer que vaig veure que en parlava. Ja puc entendre el seu entusiasme per un assaig que recorre la història dels llibres des del món antic d’una manera rigorosa i apassionant. Només obrir-lo, ens trobem amb un grup d’homes misteriosos que recorren camins de Grècia. On van? Què busquen? Aquesta és la primera de les moltes històries que ens explica la Irene Vallejo, i que serveixen per teixir l’assaig. Diu que, abans de posar-se a escriure, va pensar en com explicaria la Xahrazad de Les mil i una nits la història dels llibres: va funcionar, perquè es revela com una gran narradora. És apassionada, culta i també molt generosa: comparteix el seu amplíssim coneixement amb naturalitat, contextualitza i fa referències al present per explicar la importància de determinats fets i no li falta sentit de l’humor. Ens fa conscients que la història del llibre és una història col·lectiva, fent aparèixer tots aquells que van permetre que avui llegim com ho fem. Recorre els moments clau de la seva existència, que a vegades semblen trets d’una novel·la de ciència-ficció, però que són ben reals, i que ens fan ser conscients de tots els perills que van amenaçar l’evolució dels llibres.
En un moment del text, la Irene Vallejo diu que a vegades ha tingut la sensació de ser la lectora que un determinat llibre buscava. A mi em va passar exactament això llegint el seu: em semblava que estava escrit per a mi. Però, si l’agafeu, segurament descobrireu que està escrit per a vosaltres.
