BarcelonaDoncs ja tenim les xifres definitives dels llibres més venuts per Sant Jordi. No hi insistiré, però les llistes no m’agraden: bàsicament, per poc representatives, però també perquè comporten un element competitiu que considero que no hauria de formar part de la literatura. Tampoc em sedueix la idea de comprar llibres sota el criteri de ser els més venuts, diria que en tenim d’altres més vàlids (hola, llibreters!). En qualsevol cas, però, puc entendre la satisfacció de saber-se molt venut, i tant, sobretot quan va lligada a la voluntat de ser molt llegit.

Al seu últim llibre, que per cert recomano, El peligro de estar cuerda (Seix Barral), l’escriptora Rosa Montero parla, entre moltes altres coses, del que representa per a ella tenir lectors. Hi explica que al llarg de la seva vida havia tingut atacs de pànic, i que un dia van parar. Per què? Ella creu que això té molt a veure amb començar a publicar i ser llegida, que per a ella va representar sentir-se acceptada, entesa, reconeguda. I és que escriure, per a la majoria d’autors, no és escriure i prou, sinó escriure per ser llegit, amb tot el que això significa. Hi penso sovint, aquests dies de llistes, en què també veig missatges a Twitter d’escriptors que demanen visibilitat, gent que no té la projecció mediàtica dels que apareixen entre els més venuts. I, alerta, a aquests no els estic anomenant “mediàtics”, no pretenc ser despectiva. Només constato que no té res a veure tenir repercussió que no tenir-ne. Una obvietat, esclar, però volia fer evident el que això representa per als escriptors que queden “invisibilitzats”, que, metafòricament, potser continuaran tenint atacs de pànic. I el pitjor és que no hi veig solució. Els mitjans (jo inclosa) no canviarem, tot i que ens esforcem (jo inclosa) a fer-ho millor, i la saturació de llibres sembla impossible d’aturar. No donem l'abast. Aquest article no repara res, ho sé, però volia exposar la frustració que deu significar per a molta gent que escriu sentir-se invisible. 

Michel Houellebecq, el 2015, també parlava del fet d’escriure i de publicar. Deia que són dues coses diferenciades que se superposen, que pots tenir més ganes de l’una que de l’altra, i que llavors ell tenia més ganes d’escriure que de publicar per ser reconegut. No ho dubto, però segur que és més fàcil que sigui així quan ja ets una estrella de la literatura.