La Universitat de Barcelona acaba d’anunciar l’obertura al campus de la Diagonal d’una residència d’estudiants amb 500 habitacions. La notícia hauria de ser molt ben rebuda, atesa la manca de places residencials per a universitaris a la nostra ciutat, i a totes les de Catalunya. Durant el franquisme es van aixecar a Barcelona els col·legis bessons que hi ha també a la Diagonal, que sempre són plens i que ofereixen per una quantitat prou alta allotjament i àpats.

La quantitat, diem, és alta, com demostra el fet que molts estudiants de fora de Catalunya, o amb habitatge lluny de Barcelona, solen passar-hi només un any, dos pel cap alt. Després, havent fet amistats, s’apleguen dos, tres o quatre universitaris i busquen un pis per compartir, que els surt més o menys per la meitat del preu que pagaven al col·legi major, o menys. Aquest costum fa palès que les nostres residències d’estudiants resulten massa cares a les famílies, però es mantenen obertes per la senzilla llei de l’oferta i la demanda: n’hi ha molt poques a tota la ciutat.

Però la UB ha assolit, amb la inauguració del centre que hem dit, unes cotes d’avarícia que freguen l’obscenitat. Els terrenys són de la UB, que ha cedit per 50 anys l’explotació de la residència a una empresa privada, que li pagarà, segons diu el contracte signat, un total de 9,3 milions i l'1,1% dels ingressos bruts anuals. I ara ve l’escàndol: els estudiants pagaran cada mes una quantitat que anirà des de 1.100 euros per 14,5 metres quadrats, amb cuina i lavabo compartits amb un veí, fins a 2.000 (sempre més IVA) per disposar de 31 metres, amb cuina individual i tots els avantatges que anuncia la promotora en una veritable filigrana de mercadotècnia neoliberal: “Un espai per a tu, la teva taula de surf, la teva ala delta, el teu gos de porcellana i la teva família de gnoms del jardí”. És un insult en tota regla, deixant de banda l’insult gramatical que significa l’ús dels pronoms possessius, tots sobrers per influència de la llengua anglesa.

Però tot lliga: només un estudiant amb ala delta, taula de surf i gossos de porcellana xinesa estarà disposat a pagar més de 2.000 euros al mes per només 31 metres quadrats, encara que per aquest preu trobaria fàcilment un pis sencer.

Una mesura diguem-ne social i a favor dels estudiants forasters, aquesta iniciativa no ho és de cap manera. Es veu de lluny que ha estat una idea que assegurarà a la UB uns quants milions d’euros cada any, encara que sigui discriminant d’una manera deshonrosa les famílies pobres, les quals, endemés, ja compten amb haver de pagar els màsters a preu de Harvard per compensar, diuen, que els graus són molt barats, quan de fet els de Catalunya són els més cars d’Espanya. És el gran error de transformar l’ensenyament en un negoci lucratiu.