Cada any, des del 2011, any del centenari de la mort, es representa a la casa de l'escriptor, al barri barceloní de Sant Gervasi, l’obra teatral Maragall a casa, un monòleg firmat per Josep M. Jaumà a partir de textos del poeta. És ell qui parla, qui ens explica la seva vida –tretze fills i una mort prematura– i la seva obra, tan indestriables. Poesia i periodisme: un emotiu compendi ideal per penetrar en la intimitat de l’escriptor de "la paraula viva", l’intel·lectual modernista, veu de la consciència del catalanisme d'ordre, home de diàleg dins de la convulsa societat del seu temps –quan la lluita de classes no era un concepte teòric, sinó una realitat sagnant al carrer– i de diàleg també amb Espanya –la de la crisi del 1898.
Ara el text el podem trobar en format llibre, publicat per L’Avenç. Gràcies. És un llibret per subratllar, tot hi és substància poètica, humana, cívica. Però no cal posar-se nostàlgics: l’època de Maragall va ser tan esperançada com tràgica, plena d’alts i baixos, tot era extrem. Ara vivim més planerament, no ens matem pels carrers a trets, no cauen bombes al Liceu, no s’executen innocents a Montjuïc, com el pedagog Ferrer i Guàrdia. Avui l’esquerra no és incendiàriament revolucionària i la dreta no és socialment cega. Això no vol dir negar el combat d’idees, les flagrants desigualtats, el drama dels morts en pastera o la pugna nacional, perfectament irresolta, que ha portat presó i exili.
Els debats ideològics i nacionals que encara ens ocupen els tenim condensats en el Maragall de fa més d’un segle. A finals del XIX, Unamuno ja li demanava: "Ustedes, los catalanes, han de catalanizar España, y han de hacerlo en castellano". I Maragall li responia: "Pues yo creo, amigo Unamuno, que esto no puede ser". El poeta creia que Catalunya encara s’havia de retrobar en la seva catalanitat. Avança el segle i la cosa va pel camí traçat per Maragall, preocupat per la resposta espanyola. Ara li escriu a Unamuno: "A nuestro delirio de grandeza corresponde un delirio de persecuciones del Estado; en todo ven separatismo, y esta es la peor señal. Así lo ha perdido todo España y así se perderá a si misma". "Has desatès d’entendre an els teus fills? Adeu, Espanya!", escrivia a l’Oda a Espanya. Quan arriba l’èxit de la Solidaritat Catalana (1907), que entusiasma Maragall, Unamuno ja es mostra molt distant: "La Solidaridad no tiene conciencia. Es la petulante vanidad de un pueblo que se cree oprimido concertando un haz de egoísmos y de miras interesadas. Devorará a sus caudillos".
I bé, el que ens va devorar va ser la Setmana Tràgica del 1909, que tant va distanciar Maragall de la reacció inhumana per part del poder, amb els homes de la Lliga i de l’Església callant davant l’esperit de revenja. Prat de la Riba li va censurar a La Veu de Catalunya el seu famós article La ciutat del perdó. A Maragall va quedar-li el rictus de la tristesa, la mirada perduda de predicador en el desert. Del desencís en va sortir una Oda nova a Barcelona més desconsolada de com l’havia imaginat, i el reconcentrament interior del seu Cant Espiritual, "sia’m la mort una major naixença!". Al cap de dos anys, quan tot just en tenia 51, moria al llit envoltat dels seus.
Deixava alt, clar i net el pavelló poètic. "La poesia, per a mi, és això: l’emoció del ritme de tot l’univers: em miro el món com si fos acabat de crear". Perdíem un europeu germanitzat, traductor de Goethe, Nietzsche i Novalis. Se n’anava una veu única, de concòrdia iberista. Un mag de les paraules –"la paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món"–, un senyor que se sabia posar a la pell del patiment dels més febles.
El seu net Pasqual va saber fer renéixer la seva Barcelona, "la gran encisera!", enamoradissa, febrosa i lluitadora, catalana i universal, culta, cívica i arrauxada. I va imaginar fugaçment una Catalunya lliure agermanada amb els pobles d’Ibèria. També a ell l’enyorem, ara perdut en el seu somieig.
