En altres tastos he explicat la diferència entre verbs tipus (1), com enrecordar-se o enriure’s (avui no entrats als diccionaris i admesos només en un registre col·loquial) i verbs tipus (2), com anar-se’n o sortir-se’n. Tots quatre regeixen complements introduïts per de (“S’enrecorda de mi”, “S’enriu de tu”, “Se’n va del país”, “Se’n surt de tot”), i això ha fet que aquest en que apareix obligatòriament quan el complement està elidit o avançat acabi (o pugui acabar) apareixent sempre. En els tipus (1), però, s’ha soldat al verb com a fals prefix i no sempre apareix al costat dels seus altres pronoms febles. En els tipus (2), no s’hi ha soldat i sempre s’integra al grup de pronoms febles. Cal esperar que aquests verbs tipus (1) entrin algun dia al diccionari com ja hi han entrat emportar-se o endur-se. Dels verbs tipus (2) també n’hi ha avui de no acceptats com a pronominals, com adonar-se’n o penedir-se’n, que potser algun dia seran com anar-se’n o sortir-se’n. L’ús més general, i no pas la lògica gramatical, ho hauria de determinar. 

El versàtil i irreverent verb fotre planteja, però, dubtes importants. Com a sinònim de enriure’s o emburlar-se és un clar tipus (1) que, pel seu caràcter molt col·loquial, em sembla que hauria d’adoptar sempre la forma enfotre’s (“S’enfot de tu” i no pas “Es fot de tu”, que és l’única forma que entra el DIEC2), però quan expressa màxima indiferència podem dubtar entre escriure “Se me’n fot que em critiquin” (l’única forma beneïda per la norma) o “Se m’enfot que em critiquin”. Cal anar a formes perifràstiques per decidir si diríem (a) “En aquell moment se li va enfotre que el critiquessin” o (b) “En aquell moment se li’n va fotre que el critiquessin”. Jo crec que diem (a) i, per tant, també escriuria que el que pensi certa gent se m’enfot (i no que se me’n fot). I acabo reiterant que les formes d’aquest tast en què en se solda com a prefix al verb (excepte endur-se i emportar-se) no han entrat als diccionaris tot i que hi ha raons de pes perquè algunes hi entrin.