Una vegada, Jacques Lacan va fer una conferència a Milà i va divulgar la seva famosa tesi segons la qual la dona no existeix”: “La femme, ça n’existe pas”. L’endemà, els diaris italians anaven plens de la notícia, a quatre columnes: “La donna non esiste! ”, amb comentaris brutals. Mira que dir una cosa així a Itàlia! Però Lacan només afirmava que la dona no té plural, cosa que sí que té l’home. El psicoanalista volia dir que hi ha una dona, i una altra i una altra, però que no es pot fer una teoria sobre “les dones”, totes barrejades.
Malgrat tot, els homes han esmerçat molts d’afanys a fer teories sobre “la dona”. Dels segles XII a XIV, dels trobadors provençals fins a Petrarca, la dona va ser assimilada a la Senyora, i això volia dir a la Verge Maria, com a ésser femení suprem segons el cristianisme. Al Renaixement aquesta exageració va quedar modulada per la creença en grans figures de la mitologia clàssica; i així, per exemple, la Venus de Botticelli està representada com una noia virginal i alhora la dea pagana de l’amor, però els zèfirs que li fan vent, a l’esquerra del quadre, porten ales, com els àngels. La bella figura passa a ser mig Afrodita, mig Maria.
Segles ençà, a l’episodi cultural anomenat fin-de-siècle, la dona va ser presentada com tot al contrari pels pintors (Gustav Klimt, Félicien Rops, Gustave Moreau, Edvard Munch i molts més), influïts en part per la poesia de Baudelaire: una vampiressa, una Eva inductora del pecat, una Judith assassina amb acarnissament, una Salomé perversa i voluptuosa. (A la Bíblia és una nena molt innocent; la dolenta és la seva mare.) És possible que això es degués al fet que els burgesos casats amb dones decoroses i tímides, educades a les monges, van començar a freqüentar els prostíbuls per tal de fruir del sexe a pèl i a repèl. Agafaven la sífilis, maleïen les prostitutes i llavors, per mera amplificació, consideraven totes les dones l’emblema de la maldat. Una visió tan exagerada com la medieval.
Només cal llegir la Salomé, d’Oscar Wilde, o veure l’òpera que va fer-ne Richard Strauss, per adonar-se de la força i la virulència d’aquest segon mite, avui tan dissolt com l’altre. Per això és aconsellable que els homes, no les dones, abandonin tota teoria sobre el gènere femení, perquè sempre serà equivocada.
