Llegim MINÚCIES

Les dones

Jordi Lloveti Jordi Llovet
21/02/2020
2 min

Una vegada, Jacques Lacan va fer una conferència a Milà i va divulgar la seva famosa tesi segons la qual la dona no existeix”: “La femme, ça n’existe pas”. L’endemà, els diaris italians anaven plens de la notícia, a quatre columnes: “La donna non esiste! ”, amb comentaris brutals. Mira que dir una cosa així a Itàlia! Però Lacan només afirmava que la dona no té plural, cosa que sí que té l’home. El psicoanalista volia dir que hi ha una dona, i una altra i una altra, però que no es pot fer una teoria sobre “les dones”, totes barrejades.

Malgrat tot, els homes han esmerçat molts d’afanys a fer teories sobre “la dona”. Dels segles XII a XIV, dels trobadors provençals fins a Petrarca, la dona va ser assimilada a la Senyora, i això volia dir a la Verge Maria, com a ésser femení suprem segons el cristianisme. Al Renaixement aquesta exageració va quedar modulada per la creença en grans figures de la mitologia clàssica; i així, per exemple, la Venus de Botticelli està representada com una noia virginal i alhora la dea pagana de l’amor, però els zèfirs que li fan vent, a l’esquerra del quadre, porten ales, com els àngels. La bella figura passa a ser mig Afrodita, mig Maria.

Segles ençà, a l’episodi cultural anomenat fin-de-siècle, la dona va ser presentada com tot al contrari pels pintors (Gustav Klimt, Félicien Rops, Gustave Moreau, Edvard Munch i molts més), influïts en part per la poesia de Baudelaire: una vampiressa, una Eva inductora del pecat, una Judith assassina amb acarnissament, una Salomé perversa i voluptuosa. (A la Bíblia és una nena molt innocent; la dolenta és la seva mare.) És possible que això es degués al fet que els burgesos casats amb dones decoroses i tímides, educades a les monges, van començar a freqüentar els prostíbuls per tal de fruir del sexe a pèl i a repèl. Agafaven la sífilis, maleïen les prostitutes i llavors, per mera amplificació, consideraven totes les dones l’emblema de la maldat. Una visió tan exagerada com la medieval.

Només cal llegir la Salomé, d’Oscar Wilde, o veure l’òpera que va fer-ne Richard Strauss, per adonar-se de la força i la virulència d’aquest segon mite, avui tan dissolt com l’altre. Per això és aconsellable que els homes, no les dones, abandonin tota teoria sobre el gènere femení, perquè sempre serà equivocada.

stats