Violència i seducció. Aquesta va ser la doble cara de l’home que va fundar el feixisme, il Duce. D’això fa un segle. Mussolini havia començat militant en el socialisme (va dirigir el diari del partit, Avanti) i després n’havia renegat i s’havia erigit en líder d’un nou populisme nacionalista. Ja sabem com va anar la història: tant socialisme com feixisme es van convertir en totalitarismes sanguinaris.
Els temps han canviat? Sí, esclar. Però amb els vaivens imprevisibles, ara tornem una mica al principi. Tornem a la fe cega en el líder, tornem a creure en la violència per imposar la pròpia veritat, tornem a inflacionar la nació, tornem a demonitzar les diferències. A Itàlia mana la postfeixista Meloni, una xenòfoba amb pell de xai. Als Estats Units, l’ultra ric nacionalista Trump, que va empènyer els seus acòlits més fanàtics a assaltar el Capitoli, com si fossin squadristi dels d’abans, que ara mina la democràcia des del poder i que ha irromput en l’escena internacional amb l’única llei que sap practicar: la llei del més fort. Ell és el més fort.
Antonio Scurati és qui millor ha radiografiat les vísceres ideològiques i personals de Mussolini. Li ha dedicat una elogiada tetralogia novel·lada. A l’assaig breu Feixisme i populisme (Ed. Afers - Raig Verd), traduït per Gustau Muñoz, Scurati porta el seu personatge al present. Els paral·lelismes són massa obvis per ignorar-los. En som prou conscients? La força aclaparadora i magnètica de Donald Trump sembla calcada de l’energètica, histriònica i carismàtica retòrica de Benito Mussolini, que parlava amb frases breus i grandiloqüents, amb dites i eslògans fàcils de treure de context, sempre en primera persona: jo dic, jo prometo, jo amenaço. No tenia cap cura per la coherència. Intuïtiu, podia fer increïbles girs de guió a partir d’un tacticisme absolut, d’un oportunisme sense prejudicis, d’un pragmatisme cínic i d’uns camaleònics canvis de ruta i d’aliances. Per al líder, que ocupava "el lloc de l’amarga realitat", diu Scurati, no hi havia conviccions, només oportunitats.
Donald fa com Benito. Del condottiero al xèrif. També ell s’ha erigit com el poble i també ell tira pel dret fent giragonses espectaculars. I, esclar, si no estaves amb Mussolini, estaves contra Itàlia. Si no estàs amb Trump, estàs contra els Estats Units d’Amèrica. Deia Mussolini: "Jo no faig política, faig antipolítica". Es va erigir contra la casta dels parlamentaris, buròcrates i corruptes de Roma, contra la seva inutilitat i feblesa. Va convertir la democràcia liberal parlamentària en enemiga de l’eficàcia i l’èxit. Què fa Trump amb Washington? Veurem cap on ens porta aquesta nova deriva autoritària.
Com explica Scurati, Mussolini tenia l’habilitat de copsar els estats d’ànim de la gent, no per donar-los un sentit positiu, sinó per explotar el ressentiment i les passions ombrívoles, per complaure els sentiments de neguit, por i decepció i convertir-los en esclats de còlera, d’odi. Que lluny que quedava i que queda la idea de la política com a pedagogia, la suma virtuosa. L’esperança populista d’abans i d’ara és una barreja tòxica de ràbia victoriosa, una poció màgica al·lucinògena. Hi havia i hi ha una regla bàsica: reduir els problemes del món a receptes molt simples, destruint el pensament complex, reflexiu o analític, identificant sempre un enemic a batre, intern o extern. Els immigrants tenen la gràcia que són les dues coses, uns invasors que tenim a dins.
Benito i Donald, homes d’acció. De lluita. Figth, figth, figth! Com diu Scurati, els hem d’agafar l’exemple i lluitar contra seu per salvar la democràcia. Com? Amb feina, feina i feina. Feina curosa, pacient i intel·ligent. No hi ha dreceres. "La democràcia s’assembla més aviat al cep, a les vinyes, i, com les vinyes, demana una cura constant, sàvia; demana amor i devoció. La vinya ha de ser empeltada, podada, adobada, protegida dels paràsits i lligada als suports per mans àgils i fortes. És un treball quotidià, aquest: la feina d’una vida. Només aleshores aquesta planta fràgil i meravellosa donarà el vi dolç i embriagador de la democràcia".
