22/09/2022

"Escriu un altre": sobre la necessitat dels pronoms febles

2 min
Els Durrell de ficció a la sèrie britànica que es pot veure a Movistar+ i Filmin.

Sembla que el doblatge i la subtitulació de productes audiovisuals en català va vent en popa i ens n’hem de felicitar. Enhorabona! Fins aquí el cofoisme de la columna (no sé si heu vist que es titula Cagada l’hemus: què esperàveu?). Bé, tampoc és que cada setmana vulgui animar a una esquinçada de vestidures col·lectiva, déu-me’n-guard, però fixar-se en els errors és el primer pas per millorar. O no?

Molts no es cansen d’esbombar els percentatges creixents de català a les plataformes. Cal fer-ho per apujar la moral de la tropa. I hem d’agrair la tossuderia aquesta tan nostra de molta gent per fer-ho possible. Quina llàstima que quantitat no sigui sinònim de qualitat

“Fa olor a peus”, “Volia que em provés un vestit” o “Com que no sabia si anaven a publicar el meu llibre, em va dir: «Doncs escriu un altre»" són només algunes perles que he obligat a llegir a les meves filles. I tant que m’ha costat convèncer-les de mirar sempre els continguts audiovisuals en versió original! Aquestes, concretament, són de la sèrie Els Durrell, que, malgrat tot, vull aprofitar per recomanar. Amb cada cagada noto una petita descàrrega i tot seguit reso als déus bornis perquè no l’hagin llegit (tenen nou anys i si hi ha diàlegs molt llargs no poden llegir-ho tot; per sort, en aquest cas). 

La ferum de traductor automàtic se sent d’una hora lluny, esclar, tot i que és cert que són traduccions literals del castellà que sentim cada cop més sovint al carrer. És especialment dolorosa l’última: la desaparició del pronom en partitiu. Ara que està tan de moda demanar als catalanoparlants que ens mantinguem ferms i no canviem al castellà, també aniria bé que cada vegada que algú ens digui “Vull dos” o “Escriu un altre” ens quedéssim expectants, parant l’orella, i li diguéssim “Dos què?”, “Un altre què?” Seria una manera prou didàctica de fer entendre que necessitem els pronoms febles. Provem-ho, potser funciona. Almenys això és de franc. Perquè els subtítols sí que ens han costat diners, i no deixa de sorprendre que el departament de Cultura se’n vanti. Al cap i a la fi, no sé de què em queixo: encara els hauré d’agrair que em donin material per als articles!