Polònia és terra de bons poetes: Herbert, Milosz, Szimborska, Zagajewski. D’aquest darrer, Acantilado treu ara Asimetría, en traducció al castellà de Xavier Farré. La polonesa és una poesia diguem-ne perifèrica (no és en anglès, francès, alemany o castellà) però mundialment reconeguda, una poesia que des de l’experiència del mal del segle XX ha sabut anar més enllà (cap a l’essència contemplativa, natural) i més ençà (cap a l’essència humana, interior).
Zagajewski, a qui l’unia una relació d’amistat amb el desaparegut editor Jaume Vallcorba, ha vingut sovint a Barcelona, i també ha estat a Mallorca. En una de les seves assídues visites a la capital catalana, el 2014 va llegir-hi en públic un poema dedicat a Vallcorba, Xacona, que el mateix Farré havia traduït al català i que forma part d’ Asimetría en versió castellana. És un poema que remet a una cantata de Bach, la Xacona, potser l’única en què el compositor parlava de si mateix. Acaba així: “És cert que nosaltres també somniem/ a dir la veritat sobre la nostra vida/ i ho seguim intentant sense traça,/ i ho seguirem intentant, però on són,/ on poden ser les nostres cantates, digues,/ on és l’altra cara”.
Zagajewski busca a Asimetría tant l’altra cara, el misteri, com algunes veritats concretes (i segurament igual de misterioses) sobre la seva vida, la seva infantesa: “ Ahora seguro que sabría/ cómo ser niño, sabría/ cómo mirar la escarcha de los árboles,/ cómo vivir inmóvil. ” Fa emergir, també, la relació agredolça amb la mare: “... cómo hablaba con soltura de las cosas/ que no eran su fuerte, y cómo tontamente/ la hacía rabiar, como aquel día que se comparó/ con Beethoven, al perder el oído,/ y yo le dije, cruel, pero sabes, él/ tenia talento, y cómo me lo perdonaba todo ”. I la relació més plàcida amb el pare: “… e incluso ahora, cuando ya no está, sigue/ estando aquí, atento, con el libro apartado,/ y él, inclinado en el sofá, tranquilo,/ escucha a Chopin como si ese nocturno/ le estuviera hablando, explicando algo. ”
Hi ha un poema, Cuaderno naranja, fet d’apunts dispersos que conformen un tot essencial: “ En cada día cabe toda la vida ”, “ Ante la perfección somos impotentes ”, “ Los turistas son almas en pena ”, “ Aforismos, de acuerdo, pero ¿hasta cuándo podemos tener razón? ” I finalment, en aquests moments polítics que vivim, no puc deixar d’anotar els versos dedicats a Mandelstam, que comencen amb una cita del 1920 del poeta rus: “ Dejadme libre, no estoy hecho para la cárcel ”. Zagajewski li respon: “ Mandelstam no se equivocaba, no estaba hecho/ para las prisiones, pero las prisiones sí estaban hechas/ para él... ” Les presons d’Espanya no haurien d’estar fetes per a polítics catalans democràtics i pacífics, oi?
