Minúcies
Llegim 21/01/2021

La prova del gran prestigi del 'Tirant lo Blanc' a França al segle XVIII

L'exquisit baró Von Grimm tenia un sobrenom relacionat amb el personatge de Joanot Martorell

2 min
Il·lustració de Francesc Artigau per a una edició del llibre del 2018 que no es va arribar a publicar

Friedrich Melchior, baró Von Grimm (1723-1807), va ser un home de lletres alemany de parla francesa, crític d’art, diplomàtic i col·laborador de l’Encyclopédie –hi va escriure un article, “Poème lyrique”, molt influent–, també redactor de llibrets d’òpera –com la de Gluck, Ranieri de Calzabigi– i redactor d’una publicació poc freqüentada entre nosaltres però decisiva per entendre els tripijocs, secrets i circumstàncies de l’activitat dels philosophes: Correspondance littéraire, philosophique et critique, que es va publicar entre 1750 i 1790.

Publicar? En efecte, Grimm –que era ric i es podia permetre aquesta distracció i aquest dispendi– no va fer estampar els seus escrits en forma de llibre –ara sí que es troben, reunits–, però va buscar una llarga sèrie de subscriptors de les cases reials i de la classe aristocràtica, per molt lluny que es trobessin de París, per donar-los a conèixer les novetats en el camp del teatre, la literatura, la música i les arts de la França del seu temps, amb tant de prestigi; i el que els enviava eren còpies manuscrites –com a l’Edat Mitjana!– d’aquestes elucubracions.

Entre els subscriptors s’hi comptaven la princesa Louise Dorothea de Saxe-Meiningen, la Landgravine Caroline Louise de Hesse, Louisa Ulrika de Prússia, Caterina II de Rússia, Leopold II, Gustau III de Suècia, els grans ducs de Baden i de Saxe-Weimar-Eisenach, i Frederic el Gran, entre una sèrie no gaire llarga.

Grimm tenia una colla de copistes a casa seva, que feien, com hem dit, còpies a mà dels seus escrits, i les enviava als subscriptors tot demanant-los de no fer-ne més exemplars, perquè l’autor, o d’altres autors que van oferir primícies seves en aquesta rara publicació, no fos perseguit per la justícia a França, costum molt habitual fins al final de l’Antic Règim, sofert per Diderot, Voltaire i Rousseau entre una multitud.

Tenia un caràcter sorrut i reganyós, i per aquesta raó els seus amics philosophes van acabar anomenant-lo “Tirant el Blanc”. El motiu li esqueia perquè tenia el cabell blanc des de jove; i, quant a “Tirant”, els col·legues de Grimm van assimilar-lo a la paraula tirà, en francès tyran. Això demostra el gran prestigi que va tenir la novel·la valenciana del segle XV, possiblement per ella mateixa (en francès, l’any 1737) i per l’elogi que en va fer Cervantes al capítol I.6 del seu Quixot. Habent sua fata libelli.

stats