Les memòries familiars de Montserrat Tura, de la nissaga pagesa dels Tura de Mollet del Vallès, és un llibre imprescindible per entendre la Catalunya contemporània. Poques vegades la història es narra des del camp i des dels protagonistes de segona fila, autèntics herois anònims. Poques obres són capaces de casar, d’imbricar, tan fluidament els grans fets polítics amb la vida menuda de la gent. Amb República pagesa (Pòrtic), premi d’assaig Carles Rahola, el lector es fica al cor d’una família, penetra al moll de l’os d’una catalanitat i un republicanisme viscuts a la casa i a la vinya, al sindicat i a l’ajuntament, a l’interior i a l’exili.
L’esperit republicà que inspira aquesta obra és una lliçó política de primer ordre. Els de Can Pinyonaire -la casa pairal familiar- tenien un decàleg republicà: “Estimar la justícia sobre totes les coses, retre culte a la dignitat, viure amb honestedat, intervenir rectament en la vida pública, conrear la intel·ligència, propagar la instrucció i el coneixement, treballar, estalviar, protegir el dèbil i no procurar-se benefici propi a costa del prejudici d’altres persones humils”. Deu principis que tant de bo fossin avui compartits i practicats. Per què queda tan lluny la vida política actual d’aquell ideal? Com hem pogut recular tant? El franquisme, esclar. Però... ¿I la democràcia, com és que l’hem fet tan fràgil i covarda, tan poc digna d’ella mateixa i dels qui ens havien precedit en la lluita per la llibertat? I no s’hi val donar tota la culpa a Espanya.
L’afany de tornar a començar de zero, de bastir un nou país, suposo que en el fons, més o menys conscientment, té a veure amb aquesta frustració col·lectiva, amb la mala consciència d’haver extraviat el recte camí. En algun moment vam perdre un secret essencial, el nord cívic i democràtic. La continuïtat republicana i catalanista que es dona en els Tura podria ser l’esperit que mai no hauríem d’haver abandonat i que, per sort, d’alguna manera ha perviscut soterrat en la rebotiga íntima de tantes llars. Ara, de nou, comença a treure el cap.
El llibre de Montserrat Tura és emocionant i pedagògic. És una reivindicació de la força transformadora i dinàmica del camp, del catalanisme rabassaire: el progrés i la llibertat no només han vingut de Barcelona. És un relat que neix de la seva infantesa feliç malgrat formar part d’una família que va patir la duresa de la dictadura, uns homes i dones als quals havien arrabassat la Catalunya somiada -i tenaçment treballada- dels anys de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana. I, no obstant això, a Can Pinyonaire la Montserrat va aprendre que després de l’hivern més cru sempre ve una primavera amb mimoses florides.
