En temps de crisi de l'educació, Josep M. Esquirol proposa tornar a l'essència. Com ser un bon mestre? Si, com diu, "viure és aprendre a viure", ensenyar deu ser aprendre a ensenyar. No se'n sap mai prou. A L’escola de l’ànima: de la forma d’educar a la manera de viure (Quaderns Crema), Esquirol es fica a la pell de l'educador en un assaig filosòfic que també és poètic. Cada cop pensa més plàsticament: amb la paraula viva, com si conversés amb el lector. T’embolcalla amb idees que són com carícies. Moltes de les seves sentències poden ser llegides com versos aforístics, belles incitacions a la reflexió. N’agafo deu idees il·luminadores per als bons mestres.

Claredat i calidesa. Ajuden a evitar la indiferència i cultivar l’atenció, la proximitat, el diàleg. Essencials per educar amb el cor. En l’era de la confusió, permeten anar a una fondària de sentit. La bondat no ocupa lloc, en crea.

Altertopia. Lloc educatiu, lloc de vida: de resistència, de parèntesi sense presses, de veritat. L’escola com un lloc no-realista, però no des d’un idealisme ingenu. Un lloc no-instrumental, que fugi de la retòrica de la innovació, l’economicisme i el pantallisme. Que permeti la desconnexió per anar al fons de les coses i les idees, que propiciï el somieig imaginatiu, la creació, l’estudi i la cura.

Sense perquès. "La rosa és sense perquè. Floreix perquè floreix". És un vers del místic alemany Silesius. Borges: "Creo en los razonables misterios, no en los milagros brutos". Allò que és bell, més que explicacions, demana atenció i admiració. La bellesa és com la bondat, sobretot cal donar-ne gràcies. Al món hi ha desgràcies i hi ha gràcia.

La confiança. "Feliços els qui han tingut un bon mestre" que els ha donat confiança, els ha investit com a persones singulars i capaces, els ha incitat a parlar, escoltar, estudiar, relacionar-se, però no amb "la bajanada del si vols pots". Un mestre allunyat del psicologisme de les etiquetes, tests, enquestes i protocols, creador d’un espai de llibertat i igualtat.

L’atenció. Mirar costa poc. Mirar bé costa molt. Mirada atenta i respecte s’identifiquen. L’atenció acaba esdevenint reflexió i acaba fent persones atentes. Es va del concret a l’abstracte, de la immediatesa a la paciència. L’atenció no culmina amb respostes, sinó amb més atenció. Per conduir cap a l’atenció, el mestre ha de mostrar "passió pel món i estimació pels altres: tota vocació docent està resumida en aquesta fórmula". Educar sense esma és pecat.

Les bones formes. Les bones formes formen. Són la infraestructura, la base. Cal llegir, escriure, copiar... perquè el pensament es fixi i es vagi elaborant. La repetició està al servei de la diferència. "A partir de la primera obediència s’arriba a la més gran de les llibertats: a la paraula que surt del més pregon d’un mateix". La maduresa de les persones té a veure amb la maduresa de les paraules. "El límit no és el lloc on quelcom acaba, sinó precisament el lloc on quelcom comença".

Fraternitat. L’escola és el lloc on es tenen en compte els altres, el diferent, el feble. No hi cap cap violència. És el lloc de "no fer mal", de la "igualtat" i de la "generositat". El lloc de la proximitat, del combat contra la insensibilitat. Hi escau bé la dita agustiniana: "Estima i fes el que vulguis".

Poesia. El món és com un poema: per ser llegit i estudiat, però sobretot per ser continuat. Llegir per fer món. No perdre el món de vista. Ser manobres del món. Tothom que fa les coses bé, a casa, a l’escola o a la feina, és poeta del món. Tenir cura dels altres és fer poesia.

Reflexió. Contra el neguit de la societat contemporània, contra l’acumulació d’experiències, temps fecund de repòs, d’agafar alè. Contra la ideologia del progrés, del "sempre més" (més diners, més poder, més fama), fer camí pas a pas. Per fugir del nihilisme i l’evasió, per trobar un sentit.

Esperit. "Del no-res, cap ciència no en sap res de res. I, tanmateix, de quina manera ens colpeix!" "El que l’ànima més anhela no és coneixement, sinó contacte". "Feliços els que celebren la soledat en companyia". "La crisi de l’educació i de la cultura és una crisi finalment de la confiança. Sense confiar en res, no es pot ensenyar de debò".