BarcelonaHe llegit Els fills adormits, d’Anthony Passeron, traduït per Lluís-Anton Baulenas per a L’Altra Editorial, que votaria com un dels millors llibres del 2025 si no s’hagués publicat el 2023. Passeron escriu sobre un secret familiar, la mort del seu tiet Désiré a causa del virus de la sida als anys 80, i ho enllaça amb una crònica excel·lentment documentada sobre la lluita d’investigadors i hospitals per trobar-ne la cura i aturar una pandèmia que va causar més de trenta-sis milions de morts a tot el món. La història de Passeron també testimonia el rebuig social, la vergonya i la inacció institucional que van condemnar tants milions de persones a una mort indigna.

El filòsof camerunès Achille Mbembe va desenvolupar els conceptes de necropoder i necropolítica, que analitzen com les jerarquies que ostenten el poder decideixen quines vides són dignes de ser viscudes i quines es poden deixar morir. Va un pas més enllà de la biopolítica de Michel Foucault, que descrivia com els estats moderns regulen i administren la vida dels individus, i examina com determinats grups són considerats prescindibles o no mereixedors de protecció. En el cas de la crisi de la sida, el poder institucional va decidir que els malalts no eren prioritaris i que la seva mort no era un problema polític o social perquè, la majoria, eren homosexuals, drogoaddictes i treballadores sexuals. És significativa la diferència de reacció amb la pandèmia de covid-19, en què des del primer moment es van invertir una gran quantitat de recursos per buscar-ne una cura, ja que la població de risc, la gent gran, coincidia amb la generació envellida d’homes que ocupen els estaments de poder. Fins i tot es va obligar infants i joves a vacunar-se, tot i no ser població de risc, per aconseguir l’efecte paraigua que protegís els adults que no volien exposar-se a una vacuna experimental.

El rebuig als cossos que envelleixen

A The Substance (La substància), la pel·lícula de terror corporal de Coralie Fargeat protagonitzada per Demi Moore, es presenta una metàfora radical sobre com la societat decideix quins cossos són valuosos i quins es poden descartar. La protagonista, una actriu en la cinquantena, veu com la seva carrera s’ensorra perquè ja no encaixa en els estàndards de bellesa i joventut. La pel·lícula mostra el rebuig als cossos que envelleixen, especialment en el cas de les dones, i com el sistema decideix quins cossos mereixen atenció i quins han de ser eliminats o substituïts. La joventut sembla que es premia, però els joves no tenen poder real, només són un objecte de consum d’un sistema controlat per homes envellits, els mateixos que decideixen què és bell, qui té valor i qui pot ser descartat.

No hi ha res més incòmode per al poder que allò que no pot controlar. Quan arriba la menopausa i ja no es pot dominar les dones a través de la reproducció, s’intenta sotmetre-les amb ideals de bellesa inassolibles. En el cas de la sida, es va deixar morir aquells que desafiaven l’ordre establert, perquè rebutjaven l’heterosexualitat obligatòria, la família tradicional o la lògica del treball com a únic sentit de l’existència.

Tant Els fills adormits com La substància intenten trencar amb els silencis imposats i mostren sense censura els cossos que el sistema vol eliminar. Però no només perquè ja no li són útils, sinó perquè, en realitat, representen una amenaça per a la seva hegemonia.