Flaubert ha tingut molt pocs detractors (un d’ells és Vladimir Nabokov), però Balzac, per contra, n’ha tingut una colla. Si li haguessin preguntat a Flaubert si llegia a gust l’obra de Balzac, hauria dit que la coneixia molt bé, però afegint-hi “Quin gran home hauria sigut Balzac si hagués sabut escriure”, com està escrit. També hi ha gent a Catalunya -perquè no vivim ni aspirem a un país de partit únic i d’una sola creença en totes les coses-, que opinen que Joan Sales hauria sigut un gran novel·lista si hagués dominat una mica més la sintaxi i el ritme de la frase: són opinions.
Tornem a Balzac, que ha sigut un dels escriptors del XIX francès amb qui més gent s’ha ficat. Sainte-Beuve, un dels crítics més grans de la França del mateix segle, va escriure: “Balzac acabarà de la mateixa manera que va començar, amb un centenar de volums que ningú no llegirà”. (Va equivocar-se, evidentment). Com que Balzac no s’amaga mai en la seva immensa obra -a diferència de Flaubert, que s’hi amaga del tot-, Sainte-Beuve encara va escriure: “En aquesta gran Comèdia de la vida humana que pretén representar-nos, Balzac no s’adona que ell mateix hi juga un dels rols més grotescos”. Taine, que era un historiador de la literatura no menys competent, va dir: “Balzac és com el museu Dupuytren [un gran cirurgià de l’època] en gran format. És un Molière convertit en metge. És un Saint-Simon transformat en poble. Fa lletja la lletjor”. (Potser també s’equivocava). Witold Gombrowicz, ja a mitjans del segle XX, encara va tenir menys pèls a la llengua: “Detesto Balzac. L’obra i l’home. Té tot el que no m’agrada, el que no vull, el que no puc suportar... Un savi, però quin pallús! Un artista, però el de més mal gust en la més insípida de les èpoques. Golafre, jugador de borsa, Don Joan, seductor empalagós. Home eminent, però d’una vulgaritat de petitburgès, d’una insolència de parvenu ”. (Era la seva opinió).
Ja poden dir el que vulguin. El cas és que, si un vol tenir una idea clara del que va passar, arreu arreu, a la França de la primera meitat del segle XIX, no trobarà millor document històric i social que l’enorme Comèdia humana de Balzac (aconsellem la nova traducció publicada per Hermida Editores). Igualment, qui vulgui ennovar-se dels avatars, en tots els sentits, de la vida catalana al segle XX, ho haurà de fer en la prosa desmanyotada de Josep Pla. I qui vulgui llegir una bona novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola i Catalunya, la trobarà a Incerta glòria, de Joan Sales, encara que l’estil hi sigui maldestre.
Coses de la literatura: de vegades una obra no és perfecta des del punt de vista estètic, però pot ser una font de coneixement inestimable per les informacions que conté.
