BarcelonaLa setmana passada, Amazon Prime Video anunciava una sèrie sobre Sergio Ramos amb un cartell immens penjat al centre de Barcelona. Tenia una falta també immensa: hi deia “Ganes de que em torneu a veure”. Després de l’excitació general, uns dies després el van corregir i, a més d’escriure correctament “Ganes que em torneu a veure”, es reien una mica d’ells mateixos afegint “Ara sí, ens veiem sens(e) falta”.

Jo, de seguida vaig pensar en Gianni Rodari i en el seu Llibre dels errors (Joventut, amb traducció de Teresa Duran). A la introducció, diu que els “Els errors són necessaris, profitosos com el pa, i, sovint, fins i tot bonics com la torre de Pisa”. Tot el llibre, enginyós i divertit, demostra que té raó.

Qui no sé què en devia pensar, del primer cartell, és en Jacint Jané. Per si encara no us n’ha parlat cap criatura, sapigueu que és el nou veí de la Clàudia, un home misteriós que es comunica amb ella a través de pòstits. Quan els escriu la nena, sempre tornen amb les faltes corregides amb vermell. Ho fa per deformació professional, tot i que la Clàudia no acaba d’encertar quina és la seva feina. Aquesta és la història d’Els pòstits del senyor Nohisoc (La Galera), de la Tina Vallès, il·lustrat pel Christian Inaraja i premi Folch i Torres 2020. Formo part del jurat que el va escollir, així que li veig moltes virtuts, però una de les coses que més m’agrada és l’aposta que fa per visibilitzar, de manera divertida i emocionant, fent-la atractiva per als nens, una feina relacionada amb l’escriptura que a vegades sembla que no existeixi. No la dic obertament per no fer enfadar l’autora, però ja us la podeu imaginar.

El llibre de la Tina Vallès em fa pensar en la sèrie Les aventures de la Napeu (Estrella Polar), del Màrius Serra i la Roser Calafell. L’Alf i la Bet s’ho passen pipa buscant l’origen de diferents expressions, esperonats per la Napeu, una dona vella (esclar), que llegeix molt i els fa descobrir uns llibres molt útils que es diuen enciclopèdies i que ella utilitza per viatjar, també en el temps. Al tercer volum, que ha sortit fa poc, s’ocupen dels perepunyetes i dels tiquismiquis, i tornem a trobar-hi un Enigmàrius al final. He de dir que és una part que a mi em fa sentir com un zero a l’esquerra. (No sé si aquesta expressió podria tenir llibre de la Napeu. Màrius?)