09/07/2021

La importància de l'amistat

2 min
Un mosaic de Pompeia que reprodueix l'acadèmia de Plató

BarcelonaLa Constitució dels Estats Units –que va ser ratificada entre el 1787 i el 1790; ho precisem perquè hi ha gent que voldria que cada generació es fes a mida una Constitució; per a tal fi ja hi ha les esmenes i rectificacions que s’hi poden fer– proclama al preàmbul que vol “promoure el benestar general”, “establir la justícia” i “assegurar la tranquil·litat”. Són criteris que provenien d’una llarguíssima tradició del pensament polític, i més concretament de les teories republicanes de Polibi (segle II), de Montesquieu i de John Locke (segle XVIII). Però els redactors d’aquella Constitució –la més antiga de caràcter federal que hi ha al món–, també coneixien la Política d’Aristòtil .

Aquest, al llibre III, capítol 9, del seu tractat Politikon, va deixar molt clar que, malgrat les diferències de sexe, de riquesa o de poder que existeixen en tot estat –ell escriu sempre polis, és a dir, “ciutat”, que era l’entitat en què s’organitzava la política d’una col·lectivitat “de lloc” a Grècia, el demos–, el benestar d’aquest aglevament tan heterogeni no quedava assegurat solament per les lleis, ni per les diversions de la vida en comú, ni pels sacrificis públics, sinó que hi havia un element que havia de presidir la vida quotidiana i totes les funcions socials, i que era el més important de tots: la philia, l’amistat. Diu el d’Estagira: “L’elecció de la vida en comú pressuposa l’amistat. El fi de la ciutat és, doncs, viure bé... La ciutat és la comunitat de famílies i de llogarrets en una vida perfecta i suficient, i aquesta és, al nostre entendre, la vida feliç i bona”.

L’evolució de les formes polítiques ulteriors a la Grècia clàssica ha posat en relleu altres models de regiment de la vida pública (molts també estudiats per Aristòtil), i, al cap dels segles, les democràcies s’han transformat en un sistema en què els partits polítics i els seus representants en un Parlament s’atorguen la sobirania nacional, o estatal, amb una cada cop més gran indiferència cap a la suma de tots els ciutadans. Les baralles entre les diverses formes polítiques als estats dels nostres dies palesen un desinterès cada cop més gran envers aquest conjunt d’homes i dones que, segons Aristòtil, havien de sentir-se, tots, membres d’una mateixa comunitat política reunits pels efectes de l’amistat. Potser és que ara hi ha massa ciutadans als estats i les nacions, i no es pot ser amic de tanta gent.

stats