El periodista Toni Cruanyes s’ha fet la pregunta del milió o, més ben dit, dels 7,5 milions: com som els catalans? Aquest interrogant identitari nacional és tan vell com les nacions, o potser més. A Un dels nostres. Identitats en conflicte a Catalunya (Pòrtic), Cruanyes va del que és concret al que és general, de la seva pròpia biografia al pla col·lectiu, de Canet de Mar, on el seu avi Antònio va ser el primer alcalde de la democràcia a les files de Convergència -l’altre avi, Josep, sempre va ser franquista-, a la Catalunya del Procés, de la seva homosexualitat a una societat cosmopolita amb moltes capes de ceba identitàries. Sense pretensions acadèmiques, ben llegit i documentat, basteix un relat assagístic àgil en què les confessions personals i professionals es combinen amb reflexions ideològiques i amb l’actualitat viscuda a peu de carrer com a corresponsal o rere la pantalla com a presentador del Telenotícies vespre de TV3.

El seu tarannà prudent, moderat, discret, que ell atribueix tant a l’experiència de l’homosexualitat -encara conflictiva malgrat els avenços- com a una herència familiar marcada per la derrota en la Guerra Civil, es reflecteix en la mirada que projecta sobre la societat catalana. Una mirada comprensiva, més analítica que militant, que busca la complexitat cromàtica del nosaltres i l’empatia amb els altres. Així, per exemple, tot i venir d’una tradició de militància lingüística, sense renegar-ne, assegura que no admetre que el castellà també és una llengua de Catalunya, una llengua que ha donat grans fruits literaris (Mendoza, Montalbán, Terenci Moix, Vila-Matas, Cercas...), “és tenir una visió tancada, purista i esbiaixada del propi país”. És a dir, no creu que el català se salvi confrontant-se amb el castellà, sinó treballant i militant en el seu prestigi i modernitat.

En un altre ordre de coses, també afirma: “El discurs públic a Catalunya no és racista, però sí paternalista. I per això el desarrelament i la sensació de sentir-se ciutadans de segona és invisible per a la majoria de catalans”. En aquest sentit, creu que ha quedat a mitges “el somni d’un sol poble” basat en el famós lema pujolià candelià “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i en la integració lingüística, pels quals tant es va treballar en el tardofranquisme i la Transició. Com a exemple paradoxal i clamorós d’aquest fracàs, posa Younes Abouyaaqoub, el noi de Ripoll que va conduir la furgoneta mortífera en l’atemptat de les Rambles del 17 d’agost del 2017: “Parlava català. Fins pocs mesos abans dels atemptats, li interessaven les noies de la seva edat i sortir de festa. Tenia plans de treballar, li agradava fer esport i fins i tot era independentista, com la majoria d’adolescents del seu curs...” Era, seguint l’expressió que dona títol al llibre, “un dels nostres”, un dels nous catalans fills de l’última onada d’immigrants. Però va caure en la ideologia extrema jihadista perquè, malgrat tot, es devia sentir de segona. I reblant la paradoxa identitària, Cruanyes fa notar que tant el Younes com la resta de terroristes d’aquell fatídic 17-A eren de Ripoll, “on reposen les restes de Guifré el Pilós. I estudiaven a l’institut Abat Oliba. Són els dos noms forjadors de la suposada catalanitat primigènia, en lluita contra els sarraïns medievals. L’islamisme més radical al cor de la Catalunya més catalana”.

El joc de capes identitàries a les societats contemporànies és infinit. La globalització ha exacerbat els mecanismes d’afirmació defensiva o escapista, també a Catalunya. “Cap país no està mai prou vacunat perquè no prenguem totes les precaucions necessàries per evitar una deriva en el catalanisme del que ja pateixen els nacionalismes identitaris de França, Anglaterra, Itàlia o Espanya”, adverteix un Cruanyes que fa seves les sis fonts d’identitat de Huntington: adscriptiva (sexe, família, color de pell...), cultural (llengua, nació, religió...), territorial (barri, ciutat, país, continent...), política (ideologia, partit), econòmica (classe, sindicat, empresa) o social (amics, esport, aficions). És allò de Maria Mercè Marçal, “a l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

El xoc entre el mite de l’1 d’octubre del 2017 i el mite constitucionalista, la decepció europea, la mediterraneïtat parcial, el joc entre identitat i modernitat, o entre protesta catalanista i consciència social, la cara fosca del nacionalisme espanyol... Cruanyes rebusca en tots els assumptes conflictius, des de les xarxes socials fins a la història, per fer un retrat col·lectiu que fugi de maximalismes i sentimentalismes. Com som, doncs, els catalans? “Som el que pensem que som, però també el que volem ser”. I el que volem ser s’expressa en la manera com ens expliquem. Perquè, parafrasejant Joan Fuster, “el relat que no fem nosaltres, ens el faran en contra”.