BarcelonaEn més d’una ocasió hem subratllat en aquesta columna la necessitat que Catalunya recuperi l’enorme sentit de l’humor que havia manifestat abans de la Guerra Civil, fins i tot després.

Per això resulta una cosa molt oportuna que, des d'aquesta setmana i durant tot el mes de setembre, Barcelona sigui l’escenari del Festival of Fools, “festival de bojos”, amb una colla de pallassos presentant fins a catorze espectacles en cinc locals dels barris de Gràcia i d’Horta.

La setmana que s’acaba ha estat presidida també (a Barcelona i a Madrid) per estirabots, picabaralles, insults, bregues, saraus i malentesos: aquí, tot com a enèsima conseqüència no desitjada del ja històric Procés que va començar, aproximadament, fa deu anys, si no és que es va covar durant la presidència de Jordi Pujol, amic d’una “identitat catalana” que ja no es pot afirmar sense negar la identitat dels que no se senten identificats amb el Procés. Excuseu el joc de paraules.

Davant aquest panorama, ens hem de felicitar que els pallassos i les pallasses de mig món hagin vingut a fer-nos somriure amablement durant uns quants dies: no es pot viure contínuament enfurrunyat, de mal humor, tothom exaltat i enfellonit.

L’humor té aquesta virtut: fa que les coses semblin una mica més relatives, allunya els pronunciaments apassionats, modera les trifulgues més furioses, suavitza les topades ideològiques i acaba fent considerar la gent que, al capdavall, l’única cosa que no té remei és la mort, i l’única solució dels problemes més irresolubles es troba a les altures celestials.

¿Què se n’ha fet, de la ironia que practicaven Josep Maria de Sagarra, Josep Carner i Guerau de Liost? ¿On són les revistes satíriques que amb gràcia eren capaces de regirar-ho tot, oferint una visió distorsionada i comediogràfica de la vida, inclosa la vida política, amb aquella sàtira i aquella ironia que sempre han fet més passadors els anys i els dies?

Tot ha estat escombrat per un tarannà que fa que ara els catalans ens assemblem als calvinistes, o als cristians que els van matar, la famosa Nit de Sant Bartomeu, a França, l’any 1572. És cosa molt seriosa i legítima que un poble lluiti per aconseguir una independència política anhelada des de fa segles; però convé que, sigui on sigui allà on arribem un dia o un altre, ho fem de bon humor i conciliats.