BarcelonaAixò és el que li va passar al poeta Carles Riba quan va complir 60 anys. Els amics i admiradors li van regalar una casa de pescadors a Cadaqués. Era l’any 1953, en plena dura postguerra. A ningú li sobraven els diners. Feia un temps, l’humanista i autor de les Elegies de Bierville, passejant pel cementiri de la vila alt-empordanesa, camí de Portlligat, havia expressat a Rosa Leveroni, antiga alumna seva a l’Escola de Bibliotecàries, que no li "desplauria" ser-hi enterrat. La iniciativa de Leveroni va ser secundada per patums de la poesia com Foix, Garcés, Manent, Bofill i Ferro, i també per joves activistes literaris com Palau i Fabre, Triadú, Anna M. Gili i altres. La història d’aquell generós regal queda ara perfectament documentada al llibre Una casa a Cadaqués (ed. Cal·lígraf), de Jaume Medina.
Una quarantena de persones van fer aportacions pecuniàries, entre elles el potentat Fèlix Millet, que donà 10.000 pessetes. La cosa es va portar prou en secret, tot i que el matrimoni de Riba i Clementina Arderiu se’n van acabar assabentant abans. L’acte de donació, senzill i sense autoritats –esclar: en plena dictadura, Riba era el gran referent intel·lectual de la resistència cultural catalana–, es va fer el diumenge 30 d’agost, unes setmanes abans del seu aniversari, el 23 de setembre. Un autocar va portar des de Barcelona la majoria de participants. Amb viatge i dinar inclòs, cadascú va pagar 130 pessetes (menys d’un euro). El dinar es va fer en un hotel de Portlligat. A més dels organitzadors, hi eren Vicens Vives, Obiols, Trueta... També Sagarra, que així desmentia la rivalitat amb Riba que alguns havien exagerat. En total, un centenar de persones. Dalí va excusar la presència perquè tenia "la llengua bruta" –sembla que hauria dit–, però va enviar un dibuix.
La casa era, és, en un vial estret, el carrer de l’Amargura. "No és un palau com la bella casa d’Ulisses", va dir Garcés en el seu parlament, alhora que l'hi oferia a Riba com a recer de cara al mar, "abocat a Itàlia i Grècia, sagrades terres pairals de l’humanisme". Era una casa de dues plantes i un estudi amb terrassa a dalt de tot, amb vistes, en efecte, a la badia de Cadaqués. Els amics l’havien decorat i hi havien posat mobles. Fins i tot li havien omplert el rebost.
Riba va escriure un poema per a l’ocasió. Comença així: "Dins la nit, els meus anys / han cridat i em desperten; / semblen ocells perduts, / sóc d’ells i no em coneixen, / són meus i van errants, / perquè no em pugui entendre / quan cerco en el meu cor / què m’ha fet gran i feble". El va poder gaudir, poc, aquell esplèndid regal. El poeta, traductor dels clàssics, lingüista i crític literari, segurament el millor dels intel·lectuals d’aquella esplèndida generació del 1918, moria al cap de pocs anys, l’estiu del 1959. Clementina Arderiu va seguir anant al carrer de l’Amargura, i encara en vida seva els fills van ampliar l’immoble comprant la casa del costat.
