La cornella emmantellada i els coloms emprenyadors

“No sé ben bé què passa, però ara, des d’una branca del freixe pelat, m’observa una cornella emmantellada. Mai no n’havia vist cap, aquí. És molt bonica, i em posa una mica nerviós, amb prou feines aconsegueixo empassar-me el menjar. M’assec en un altre lloc, mirant cap a la finestra lateral. [...] Ara torno a ser al camp visual de la cornella, que gira una mica el cap per veure’m millor. [...] La cornella m’observa despectivament. Tanco d’una revolada.”

La cornella és una espècie d’ocell de la família dels còrvids que la urbanita que soc no sabria distingir d’altres criatures alades. Es veu que té un vol amb batecs pausats i regulars, i que planeja molt menys que els corbs i les gralles de muntanya. La cornella emmantellada del primer paràgraf apareix a la novel·la A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker (Wieringerwaar, Països Baixos, 1962), publicada per Raig Verd amb traducció de Maria Rosich. Aquesta obra deliciosament discreta, que va guanyar el premi Llibreter i el premi IMPAC, va ser el primer llibre de l’editorial Raig Verd, i és el títol que ha escollit l’equip capitanejat per Laura Huerga per celebrar els deu anys d’existència: se n’ha fet una edició commemorativa de l’efemèride. Tal com va assenyalar Huerga a la festa d’aniversari, aquesta quarta edició incorpora les noves normes ortogràfiques, de manera que hi ha menys accents diacrítics que a les anteriors. 

“Per què la fas fora?”, pregunta el pare d’en Helmer al Helmer, referint-se a la cornella. La cosa em ressona perquè resulta que he anat a viure en un lloc de Barcelona que els coloms han fet seu. Em cal foragitar-los amb urgència, són una plaga i transmeten malalties i ho embruten tot, però ho comento a Twitter i de seguida em retreuen que els animals també tenen dret a viure, que la plaga som nosaltres i que la meva reivindicació –que cal prendre més mesures contra la proliferació exagerada de coloms a la ciutat– és trista i absurda. Sé que no ens posarem d’acord, aquests tuitaires i jo. Fa uns anys n’hi havia que em volien convèncer que havia de tractar amb amabilitat i respecte una família nombrosa de paparres que s’havia instal·lat a casa meva. També tinc problemes de convivència amb les arnes de la cuina: admeto que les atrapo –sense remordiments– amb trampes adhesives de les que desprenen feromones. 

Al cap d’unes pàgines d’A dalt tot està tranquil, torna la cornella i es posa a la branca del freixe a estarrufar-se les plomes. En Helmer pregunta a la Riet si havia vist mai una cornella emmantellada. “Sí, i tant, moltes vegades. A Dinamarca. Allà pràcticament només se’n veuen d’aquestes”. Com va calant, aquesta novel·la del Helmer a la granja, amb la presència mig fantasmagòrica del pare vell. Amb un present i un passat que conviuen com els coloms i jo, mentre no en trobi el remei.

Els ocells tenen comportaments humans, o viceversa

“¿Com és que els ocells, que n’hem vist alguns viure junts durant l’hivern, volar plegats, buscar en grup l’aliment, barallar-se de vegades pel que semblen foteses sense conseqüències, en un moment donat canvien completament d’actitud?” –es pregunta l’assagista Vinciane Despret (Anderlecht, Bèlgica 1959) a Viure com els ocells, publicat per Arcàdia amb traducció d’Adrià Pujol–. Se separen els uns dels altres, busquen un lloc i s’hi acantonen, i des d’aquells promontoris canten sense parar. Sembla que ja no suportin la presència dels congèneres i es lliuren frenèticament a tota mena d’amenaces i d’atacs estranys”. La descripció podria encaixar amb la metamorfosi que experimenten certs individus de l’espècie humana quan entren a Twitter disposats a envestir qui calgui. Parlant d’ocells, Despret assenyala que “sorprèn l’agressivitat, la determinació i la pugnacitat de les seves reaccions cap als altres”.