BarcelonaA tall d’endreça a les seves traduccions d’Edgar Allan Poe, Stéphane Mallarmé va escriure un sonet que comença amb aquests quatre versos, que traduirem de seguida: “Tel qu’en Lui-même l’éternité le change, / Le poëte suscite avec un glaive nu / Son siècle épovanté de n’avoir pas connu / Que la mort triomphait dans cette voie étrange!” (És possible que siècle vulgui dir aquí el mateix que saeculum en llatí: el temps de les nostres vides.) Aproximadament: “Com a ell mateix l’eternitat transforma, / el poeta suscita, amb glavi nu, / un segle espantat per no haver conegut / que la mort triomfava en una via estranya!”

Aquest era encara un propòsit freqüent entre els escriptors i els artistes del segle XIX: un poeta —ells, sobretot— fa una obra amb l’anhel no exactament de “viure o ser recordat eternament”, sinó amb la idea que alguna cosa de l’eternitat es faci present, pel llenguatge mateix, contra el triomf de la mort del poeta, del poema i del lector.

És un propòsit que avui ens resulta quasi inconcebible perquè l’eternitat no escau ni tan sols a l’univers, i la mort no preocupa gaire la gent, tothom adelerat cap a un divertiment o altre.

Rilke va escriure un Rèquiem per a un poeta en què comparava els poetes maldestres o sentimentals amb els que esperen fer una obra en què les paraules els transformin a ells mateixos en una cosa tan ferma com la pedra i com el picapedrer que l’ha afaiçonat. En traducció: “...com els malalts, / despenen un llenguatge fet un plany / per explicar allà on els fa mal, / en lloc de convertir-se, ferms, en paraules, / com el pedrer d'una catedral, ferm, / es transforma en la calma de la pedra”. Són idees que vinculen la fermesa d’una obra literària amb la fermesa mateixa de qui les ha escrites, i en què l’eternitat no es guanya per l’obra mateixa, sinó per la fermesa de la matèria artística.

Res d’això, o quasi res no ha resistit el pas del temps i l’auge de la gresca sense substància, el moviment, el soroll, l’obsolescència, la trivialitat o la desaparició de l’artesania. Esclar que, de coses sense substància, ja n’hi havia moltes al temps que van escriure Mallarmé i Rilke; però en aquell moment encara era viva una poètica de la ”feina ben feta”, de l’ostinato rigore —lema de Leonardo da Vinci— i de l’estil amb “glavi nu”. Així ho van creure Poe i Mallarmé; també Kafka, que creia que la literatura havia de ser com una destral que trenqués el gel que portem dins.