Com a comiat de vacances de l’Ara Llegim, he triat el llibre de Joan Safont L’estiu passat (Comanegra) sobre la geografia de vacances de la nostra gent de lletres. L’obra també inclou alguns pintors i músics. Per als creadors, l’estiu sovint és temps de bona feina: de plaers i llibertat, de deixar volar la imaginació. Però cal trobar l’espai adequat, una atmosfera d’inspiració.

Per a Pere Calders i per a Josep Palau i Fabre, aquest lloc va ser Llançà, que van descobrir els anys 60, quan la vila i el port eren això, una vila i un port. Avui estan pràcticament enllaçats i atapeïts de turistes, però el mar, quin mar!, té la mateixa bellesa salvatge. A pocs quilòmetres hi ha un altre racó preuat, el Port de la Selva, que en èpoques de calor va acollir durant dècades J.V. Foix, Tomàs Garcés i Joaquim Ventalló, i algun any també Josep M. de Sagarra. L’obra dels dos poetes hi està estretament lligada, mentre que el periodista va fer parlar el capità Haddock del Tintín com els pescadors que ara pràcticament han desaparegut.

Sense moure’ns del cap de Creus tenim la Rosa Leveroni i el Carles Riba a Cadaqués: ella hi va començar a anar el 1926 i es va acabar instal·lant en una barraca a Portlligat, veïna de Dalí i on tenia la barca No s’hi cap. La mateixa Leveroni va ser la impulsora d’un generós regal a Riba -en la iniciativa, hi va participar tota la comunitat literària catalana- quan aquest va fer 60 anys: una casa a Cadaqués!, que li va ser lliurada en un acte públic el 23 d’agost del 1953, és a dir, justament ara farà 70 anys.

Quan desplaçar-se no era tan senzill com avui, al voltant de Barcelona hi havia molts llocs d’estiueig per a qui s’ho podia permetre. Per als qui volien mar, podies triar el Maresme o, cap avall, Sitges i més enllà. És de sobres coneguda la relació d’Espriu amb Arenys de Mar, la seva Sinera, però no ho és tant la del poeta Maragall amb Caldetes, on també hi havia fet estades Verdaguer; o la de Maria Aurèlia Capmany amb Canet de Mar, uns estius d’infància burgesa que va idealitzar (com fem molts) i que després va satiritzar a l’obra de teatre Vent de garbí i una mica de por, que transcorre en tres temps i tres llocs: Caldetes el1909, Sitges el 1936 i Cadaqués el 1968. A Sitges, esclar, hi podem situar Rusiñol, però el llibre de Safont el porta a una altra costa, la de Mallorca. De la mà d’Irene Polo també podem anar a una Eivissa dels anys 30 que ja començava a ser una destinació de la bohèmia.

Si seguim avall pel mar català, anem a parar al Calafell de Carles Barral i al Vendrell de Pau Casals (que deliciós i evocador és visitar la seva casa-museu a la platja de Sant Salvador). Hi ha molts més llocs de mar, que guanya per golejada als indrets d’interior o de muntanya. Ruyra a Blanes, Josep Carner a Lloret de Mar, l’actriu Margarida Xirgu a Badalona...

I la muntanya? Safont, que acostuma a passar algunes setmanes d’agost a la Seu d’Urgell, ens brinda el Verdaguer del Canigó. En concret, mossèn Cinto va estar-se l’estiu del 1879 i el següent als banys de la Presta, al Vallespir, acompanyat del seu mecenes Claudio López. També tenim l’Aurora Bertrana enamorada de les terres berguedanes i el Narcís Oller de Puigcerdà, on durant quatre o cinc estius va escriure Pilar Prim: la vila ceretana va ser la més famosa dels estiuejos burgesos de finals del segle XIX. Ja més cap aquí, Safont es fixa en l’estada de Teresa Pàmies a la Vall d’Aran el 1979, amb el seu company i líder del PSUC Gregorio López Raimundo, i en Montserrat Roig i Arsèguel, a la falda nord del Cadí, on a partir del 1975 van anar els seus pares, l’escriptor Tomàs Roig i Llop i la també lletraferida Albina Fransitorra, amb fills i nets. Avui Arsèguel és conegut com el poble dels acordionistes: aquest cap de setmana s’hi fa la trobada anual.

Apa, que gaudiu del vostre lloc de vacances. Bon estiu i bones lectures.