Així com Carlos Barral sentia "fàstic i aversió" pels mitjons, Gabriel Ferrater "odiava amb desesperació els dits dels peus, propis i aliens, i els botons". Això ho explicava Barral en un vell article de l'any 76, publicat al setmanari Cuadernos Para el Diálogo, on signava la secció Diario de un intransigente. Ja feia uns anys que Ferrater faltava al món. Per descomptat, detestar els mitjons és un símptoma de sana intransigència. Simbolitzen la humilitat, no com a caràcter o com a moralisme, sinó com a forma d'imposició. Cal ser molt lliure o presumptuós (els frares ho són, això darrer; tothom convençut d'alguna cosa ho és), per anar per la vida sense mitjons. Regalar aquests dies, o quan sigui, un parell de mitjons és una manera encoberta d'encolomar unes manilles (no parlem del que es trasllueix si es regala una corbata). Els mitjons són les manilles de qui ja no podrà anar enlloc pel seu propi peu.

Fa molts anys, als diaris, a les seccions de cartes al director, es debatia durant setmanes si els mitjons de rombes resultaven més estètics que els que no en portaven. Lamentablement la metafísica ha sortit de la nostra vida quotidiana, i ara per tot arreu es parla d'altres fílies i fòbies amb la pretensió d'assolir algun efecte o qualitat polític, o fins i tot intel·lectual, o si més no ideològic. Els mitjons estan fets pels mitjans, i per això tots els mitjons són mitjons de comunicació.

Això qui ho va veure més clar que ningú va ser l'artista Antoni Tàpies quan, amb motiu de les reformes de la Barcelona olímpica, li van encarregar una escultura per ornamentar la Sala Oval del Palau Nacional, i va fer un humil mitjó gegant, brut i amb forats. Mai l'hi van posar. Es van acollonir. I es va fragmentar el país entre els partidaris (l'Ajuntament) i els discrepants (la Generalitat) de l'obra. Els fins justifiquen els mitjons? Per aquella mateixa època l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs va encarregar una obra a Joan Brossa per guarnir la localitat, i l'artista els va entregar una cadira amb el cap tallat de Porcioles damunt una safata (l'obra es va passar un munt d'anys amagada als soterranis municipals, encara que avui es troba a la biblioteca pública). Ja no hi ha artistes amb caràcter.