El que ara passa al món, amb líders mundials de dubtosa moralitat i d’una perillosa irresponsabilitat política com Donald Trump o Vladímir Putin, no és ni de bon tros cap novetat. No fa ni un segle vam tenir la demencial coincidència de Hitler i Mussolini, que van portar-nos al caire de l’abisme. Però ara vull anar més enrere, a l’imperi romà i a la figura de l’emperador Neró, la bogeria del qual el va convertir en temible i imprevisible. ¿Va ser pitjor que l’excèntric i cruel Calígula, membre també de la dinastia julioclàudia? En tot cas, Calígula només va ser emperador quatre anys, mentre que Neró va durar-ne setze. Va tenir més temps per esbravar-se. El hombre más malvado del Imperio romano (Arpa) recull les biografies que li van dedicar els historiadors Tàcit (anys 55-120) i Suetoni (75-160), a cura de Jorge Cano Cuenca. El notari i escriptor Xavier Roca-Ferrer en firma la introducció.
Neró Claudi Cèsar August Germànic (Àntium, 37 - Roma, 68) va governar l’imperi de l’any 54 al 68, és a dir, des que tenia 14 anys fins al seu suïcidi als 31. L’incendi de Roma, l’any 64, del qual se’l va acusar -les recerques modernes descarten que en fos responsable: de fet, no era ni a la ciutat durant els fets-, és a l’origen de la mala fama que arrossega, d’altra banda justificada: per calmar el malestar popular que l’assenyalava, Neró va apuntar a l’odiada secta dels cristians com a culpables, fet que ha pesat històricament en contra seva. Ja els primers autors cristians, com Tertulià o Lactanci, van situar-lo com el primer botxí dels fidels -en realitat, però, la primera persecució documentada és força posterior, de l’any 177- i el van arribar a identificar amb l’Anticrist.
Però al marge d’aquest episodi, la realitat és que Neró no va ser cap model de virtut. Plini el Vell el defineix com a “enemic de la humanitat”. Una exageració? En tot cas, segur que va ser enemic dels seus familiars i amics. Va fer assassinar des de la seva mare Agripina -tampoc ella havia sigut precisament un angelet-, fet que li va causar remordiments i malsons, fins a les seves esposes Octàvia i Popea -aquesta, a puntades de peu-, o a Sèneca, que havia sigut tutor seu i a qui va obligar a suïcidar-se després d’acusar-lo de participar en un complot per matar-lo. Sens dubte, la vida al costat de Neró era altament insegura. Tanmateix, Roca-Ferrer suggereix que potser no va ser tan mal governant -va garantir pau i prosperitat- ni tan malvat per als estàndards de l’època. En fi.
Fill adoptiu de Claudi, el brillant emperador coix i tartamut immortalitzat per Robert Graves i la sèrie de la BBC, Neró volia ser estimat i admirat pel poble, i alhora -i sobretot- volia passar-s’ho bé, molt bé: va dur una vida de plaers desenfrenats. Se li coneixen tres amants masculins, a més de les seves esposes i amants femenines, i són sabudes les seves sortides d’incògnit per la nit romana disfressat d’esclau, cometent tota mena d’excessos i violències en bordells i tavernes. Va mostrar una aguda crueltat sanguinària i una gran habilitat per dilapidar els diners. Així ha estat retratat aquest príncep de l’Imperi Romà que no només va immolar molts homes insignes, sinó que va “aniquilar la virtut mateixa”, escriu Tàcit.
