12/02/2021

"M'emociona seguir vivint"

3 min
Beirut vist Basilicio l'any 1991

La frase la diu el periodista octogenari Tomàs Alcoverro, el corresponsal occidental més longeu del Pròxim Orient, que ha viscut més a Beirut que a la seva ciutat natal, Barcelona. "M’emociona seguir vivint". Així acaba el llibre de memòries Tot està per dir (Pòrtic). És molta la guerra que ha vist, molta devastació. Ho explica a través d’una àgil conversa amb el també periodista de La Vanguardia Plàcid Garcia-Planas plagada d’anècdotes i categories. Anècdotes com que de molt jovenet havia corregit i editat textos que Josep Pla enviava a El Correo Catalán o com la paella que el 1969 va compartir a Badalona amb García Márquez gràcies a l’amistat que havia fet amb Juan Bosch, primer president de la República Dominicana.

Alcoverro precisament rep aquesta setmana el Premi Ofici de Periodista per la seva trajectòria. Indiscutiblement merescut. Si algú en té dubtes, que llegeixi aquest llibre de batalla. Amb el bolígraf a la mà –és dels que s’ha resistit a l’ordinador–, n’ha lliurat moltes, de batalles, en què dolor i bellesa es confonien: "Necessitem l’estètica per transmetre el dolor". Potser per això, des del seu balcó de Beirut, al barri musulmà, amb la ciutat decadent als seus peus, ara sent un plaer estrany quan rega els geranis del balcó, el mateix balcó que es va quedar sense vidres per la descomunal explosió de nitrat d’amoni al port de fa uns mesos.

Amb els 4.000 llibres que li fan companyia, i amb un sac de records, Alcoverro es manté fidel a Beirut, on al llarg de mig segle ha escrit unes deu mil cròniques i reportatges. Més vivencial que analític, més addicte a les emocions que a les ideologies. Idees? La primera i bàsica: "No fotem, soc pacifista". Quan la va trepitjar per primer cop encara era coneguda com la Suïssa del Pròxim Orient, un enclavament ric, financer, occidentalitzat, cosmopolita, ple de llibreries trilingües àrab, francès i anglès. Va ser després que va venir la guerra, la por, els segrestos, la destrucció, la mort. La guerra civil va ser llarga i demolidora: 1975-1990. "La gent pensava que duraria una setmana". Però ell es queda amb "la tendresa, la bellesa, la dignitat", sentiments i actituds que "pots trobar en societats tan complicades i confuses com la libanesa, i amb quina intensitat!" "Al Líban diuen que res no dura i, si alguna cosa dura, és que és provisional". I això ha estat "molt transformador" per a algú com ell, que ve d’una "societat burgesa, molt catalana i molt europea". Personalment i professionalment ho ha viscut des de la resistència i la prudència, defugint el perill, és a dir, el periodisme espectacle, el sensacionalisme bèl·lic.

Va viure molts anys en hotels barats, familiars, perseguint "històries per entendre la Història". Però també tenint a tocar figures crucials, començant pel mític líder palestí Iàsser Arafat o a Hussein I de Jordània: a tots dos els va entrevistar el 1970, el mateix any que va assistir al Caire al massiu enterrament del carismàtic dictador egipci Nasser, adorat quasi com un faraó. Per cert, al seu piset conserva una màscara de l’època dels faraons ptolemaics... Només va tenir un breu parèntesi europeu, com a corresponsal al París que ja havia conegut al Maig del 68. Va ser el 1977 i hi va fer amistat amb Tarradellas, a qui va posar en contacte amb Javier Godó. De fet, Alcoverro va acompanyar el president a l’exili en l’avioneta que el va dur de Tours a Madrid, i després en l’avió fins a Barcelona el 23 d’octubre del 1977, el dia del "Ja soc aquí". Un altre retorn que el va marcar va ser el de l’imam Khomeini a Teheran dos anys després, amb tres milions de persones esperant-lo al carrer. Tres dècades després i estant al peu del canó, als carrers de Bagdad el 9 d’abril del 2003, el dia que es va enderrocar l’estàtua de Saddam Hussein: va estar a punt de quedar-se’n un braç i va presenciar el saqueig del Museu Nacional de Pintura.

A Beirut sempre s’hi ha sentit com un metec, un estranger entre estrangers, atret per "la naturalesa híbrida de la seva identitat". "Els libanesos són llevantins més que no pas àrabs, i això és conseqüència de les influències gregues, bizantines, de les minories de l’Imperi Otomà". Si el cosmopolitisme d’Alexandria va ser "fabricat per estrangers", el de Beirut, amb la seva diversitat cultural i identitària, ha estat "construït pels mateixos libanesos i libaneses". I Alcoverro n’ha fet el seu món.