L’altre dia em vaig quedar embadalida mirant un reportatge sobre “el Reus de les sis copes”: l’equip d’hoquei de la capital del Baix Camp que fa mig segle va fer història guanyant una rastellera de títols. Hi sortien aquells magnífics jugadors explicant la gesta sense estalviar cap detall: tampoc les famoses garrotades que van viure en alguns partits. “Vaig veure que el Joan [Sabater] en tenia uns quants al damunt, si no n’hi havia quinze no n’hi havia cap, i, esclar, amb un bastó a la mà, què volies que fes?” Segur que ningú troba a faltar que es badi el cap dels rivals a cada partit, però dona gust sentir el català ric i genuí amb què ho expliquen en aquest documental de Canal Reus Televisió.

Per exemple, tots portaven estic, però cap d’aquells mítics jugadors el va anomenar pal, tot eren bastons i bastonades. Només cal parar l’orella per veure que avui el més habitual és que qualsevol tros de fusta allargat sigui un pal. Segurament hi té a veure que el palo castellà en català pot ser un pal i també un bastó.

De fet, pròpiament, en català, un pal només és una peça de fusta allargada i cilíndrica que es planta a terra per sostenir alguna cosa: els pals elèctrics, per exemple. També tenim el pal de fregar i la lletra de pal, però para de comptar. En canvi, el repertori de bastons no ens l’acabaran. N’hi ha de petits, com les vicioses barretes de pa, també anomenades bastonets, igual que els de les orelles (ara tan mal vistos). O com els que la canalla troba per la muntanya o pels parcs i que van tan bé per dibuixar a terra i sovint també per tustar el del costat. Ara bé, com que del de pegar sovint ja se’n diu pal, del cop que dona també. I així, els pals també comencen a menjar-se les garrotades: si aquells partits d’hoquei a Lisboa de finals dels seixanta s’haguessin retransmès avui, segur que “hi hauria hagut pals”. Però, tranquils, per sort, sempre ens quedarà el tió, que, per molt que es transformi en cagatió, només podrà rebre sempre cops de bastó. Que la rima, ni amb sang, entra.