Les ciutats i els pobles desitgem viure en pau. I ho intentem fins a l’últim moment. A Kíev, uns dies abans de la invasió russa, la gent no es creia que fos possible i s’estava als cafès. A Barcelona, el 1708, la vida no s’aturava a les tavernes ni als mercats ni als tallers ni a la Rambla ni a les Voltes dels Encants –on es venia roba de segona mà i també esclaus– ni a les botigues de tabac ni enlloc malgrat que el conflicte seguia assolant el país. Els barcelonins ja l’havien tastat en pròpia pell i no es volien creure que tornés. Tenien la cort de l’arxiduc Carles III instal·lada des del 1705, cosa que els donava glamur i una aparença de seguretat, malgrat que la ciutat era plena d’espies i botiflers que conspiraven a favor de la causa borbònica.

Aquest és l’ambient que descriu la novel·la El viatger (Símbol Editors), d’Albert Garcia Espuche. No és un autor qualsevol: coneix fins al detall més petit d’aquella Barcelona de fa tres segles, carrer a carrer, família a família. És l’historiador a qui devem el salvament de les ruïnes del Born i la seva documentació exhaustiva. No m’estranyaria que sabéssim més com es vivia a la capital catalana en aquells anys que en qualsevol altra època, inclosa l’actual. Aquest gavadal d’informació –com vestíem, què menjàvem, què llegíem, com ens distrèiem, com parlàvem– és el que dona una gran paleta de sabors al llibre de Garcia Espuche, una autèntica filigrana, molt més que una novel·la històrica.

La trama gira al voltant del viatger italià Giovanni Francesco Gemelli Careri (1651-1725), cèlebre per haver fet la volta al món, i que ja consagrat Garcia Espuche situa a Barcelona, on hauria vingut a aconseguir els favors de l’arxiduc, igual com uns anys abans havia cercat a Madrid els de Felip V. Gemelli, sense perdre del tot els seus aires de superioritat –no en va ell ve de la gran Nàpols, i Barcelona li sembla una ciutat de segona–, esperonat per la seva insaciable curiositat, acaba empatitzant amb la societat barcelonina, que tota l’estona compara amb el que ha conegut arreu del món i ha deixat escrit al seu fabulós Giro del mondo, en sis volums.

Com a bon poliglot –a més de l’italià, domina el llatí, el castellà i el francès, i coneix el portuguès–, li costarà poc defensar-se en català, que és la llengua dels qui l’acullen, tot i que aquests també se’n surten en castellà. La ciutat la troba neta, molt més que Madrid, li agraden els colors de les façanes, del vermell a l’ocre, s’allotja en una "casa gran" (a Barcelona no se’n diuen palaus) situada a la Davallada de Viladecols, a prop de l’església dels sants Just i Pastor. Allà l’acull Josep Galceran de Cartellà i Sabastida Erill i de Cardona, vint-i-cinquè baró de l’Albi i protector del Braç Militar.

Pel llibre hi circulen altres austriacistes notables que van fer fortuna amb l’arxiduc, com el seu secretari d’estat Ramon de Vilana Perlas, o el majordom major de la sobirana Elisabet Cristina, l’almirall d’Aragó Josep Folc de Cardona i d’Erill. Però també personatges menors com la colla formada per l’espavilat fadrí taverner Josep Micol, el metge cirurgià Mateu Hereu, el taverner Tomàs Peiró i el cap de milícies Josep Camañes. Ells seran els qui facin tocar de peus a terra Gemelli.

El viatge en el temps que ens proposa Garcia Espuche ens transporta a una Barcelona en què els habitatges han pujat de preu a causa de l’arribada de la cort, en què moltes dones –sense els marits desplaçats a la guerra– les passen magres, en què encara es veuen traces del bombardeig des del mar infligit pels francesos el 1691 i el 1697, i en què, malgrat tot, malgrat la guerra que l’assetja, la vida imparable triomfa damunt de la mort. Ni la gran derrota del 1714 aconseguirà acabar del tot amb la capital dels catalans, una autèntica supervivent.