BarcelonaLa modernitat ja era líquida i els dies ja eren líquids abans de sentir Zygmunt Bauman dir-ho. Es veia en aquell disc de Philip Glass, Songs from liquid days, un santoral de la modernitat dels anys 80. Glass, l'home de la música sense música, tan sols tirabuixons i espirals d'un grapat de notes hipnotitzants, anava a la recerca de la paraula i demanava a David Byrne que parlés per a ell. En les lletres de Byrne (amb Talking Heads dir psycho killer es torna tan natural com esmentar el vídeo o els Doritos), tot allò que aleshores era modern s'hi trobava clarament expressat. Hi era, però, a la forma. La modernitat es manifestava en el fraseig, en les seves estrofes passades per una màquina de trinxar, com a Fargo passen el cadàver per la trituradora de fusta. Perquè la modernitat no és una qüestió de semàntica sinó de sintaxi. La semàntica és religió i la sintaxi vida nocturna. Els sants i les santes d'aquell disc de Philip Glass es deien David Byrne, Laurie Anderson, Paul Simon i Suzanne Vega. Al crític del New York Times (20 d'abril del 1986) aquest enregistrament no li va agradar gaire, va dir que li semblava una obra menor de Glass. I també el mateix Glass passa d'esmentar-lo a les seves memòries Palabras sin música (Malpaso, 2017). La modernitat guanya més callada. I al mateix temps, les paraules tenen l'obligació de ser modernes. Es parla al dia. La música, com que és una domesticació del temps, sempre resulta intemporal.

D'aquells mesos, Philip Glass prefereix explicar el seu viatge a les mines d'or de Serra Pelada, al Brasil, per compondre la banda sonora del documental Powaqqatsi (Godfrey Reggio, 1988). A les pel·lícules que acaben en qatsi (Koyaanisqatsi, Naqoyqatsi...) els passa igual que a les paraules que acaben en on de la cançó de Los Burros. Però encara abans de Songs from liquid days, vam descobrir una Nova York líquida i destruïda a la pel·lícula Liquid sky (Slava Tsukerman, 1982). És d'aquesta manera com el món aniria d'una modernitat líquida a la modernitat liquidada. Allargant les paraules fins a l'extenuació, síl·laba a síl·laba. Repetint el que ja s'ha dit sense cap més propòsit que continuar vius. Pel·lícula rere pel·lícula. Disc a disc. Fet a fet. El que es veu als bucles de Philip Glass és que no hi ha escapatòria.