BarcelonaL’amic Biel Mesquida ―ens coneixem des de fa cosa de cinquanta anys― ha estat guardonat amb el 25è Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català ―per sort, no “del llibre català”, que no voldria dir gran cosa des del punt de vista literari― i ha estat honorat per autoritats, mitjans de comunicació, catalans, mallorquins, i la bona societat lectora del país.

Mesquida ha pronunciat més d’un discurs, en aquesta avinentesa, tots plens d’agraïment i amb un lleuger decantament cap a la vindicació política, no de la independència de Catalunya, però sí dels anomenats Països Catalans ―també s’haurien de dir “de parla catalana”, que és diferent―, cosa una mica insòlita en el currículum de l’escriptor nascut en terres valencianes i mallorquí de tota la vida després dels seus anys barcelonins.

Exigència lingüística i sinceritat emocional

En aquesta ciutat és on vam ser amics i participar plegats de les teories franceses del text i la “pulsió escriptural”: llegíem i comentàvem l’obra de Roland Barthes i de Julia Kristeva, el nouveau roman, i, com a rerefons de tot plegat, els simbolistes francesos, Mallarmé sobretot, mestres en l’art de fundar l’art d’escriure en la subversió del llenguatge mateix ―del qual Barthes va arribar a dir que era “feixista”, segurament a causa del rigor de tota gramàtica normativa―. És una dèria que ens va agafar a gairebé tots i que va determinar, en el cas de Mesquida, que mai no abandonés, des del tan experimental L’adolescent de sal, aquesta pruïja de barrejar el desarreglament de tots els sentits (Rimbaud), la perversió calculada de l’estil i la jouissance, o el goig, d’escriure amb cos i ànima. És un dels que ha anat més lluny en aquest sentit, en el si d’una literatura que encara sembla obligada a fer felices tietes i veïnatge comarcal.

No ens hauria de confondre el fet que Mesquida hagi entrat en l’àmbit de la política pancatalana: s’ha deixat estimar dolçament, com escau a la infantesa i a la vellesa. Per damunt de tot, però, la seva obra restarà un dels pocs exemples que ha donat la literatura en català dels últims quatre o cinc decennis a favor de l’exigència lingüística, de la sinceritat emocional i de la vindicació d’unes passions que tampoc no són exactament les de tothom ni totadon. Felicitats, Biel, i no renunciïs a ser “absolument moderne”. A les envistes de l’Ítaca de Cavafis, les ideologies polítiques ja no et poden fer cap mal.