El tràngol esfereïdor que vaig passar fa unes setmanes en barca a la badia de Roses, enmig del que va ser una mena d’esclafit huracanat, em va portar a conèixer Salvador Guerra, reconegut col·leccionista d’antiguitats avalat per les autoritats arqueològiques. Entre moltes altres peces i documents, té desenes d’àmfores romanes a casa, perfectament exposades i documentades, moltes de les quals recuperades al fons del mar rosinc.

El Salvador es va posar en contacte amb mi per aclarir-me que, contra el que insinua l’exalcalde Carles Páramo, té tot el sentit històric anomenar la platja dels Palangrers o del segon moll també com a platja del Pipí. L’avi del Salvador, Narcís Guerra, alcalde durant la República, hi va fer posar una font per abastir d’aigua potable les tripulacions dels vaixells que arribaven a la vila, impedint així que hi propaguessin el còlera (també va portar l’aigua corrent al poble i posava fi, així, als mortífers episodis de tifus). Aquesta font tenia propietats diürètiques certificades pel metge rosinc August Pi Sunyer, per això la gent, amb humor, la va batejar com la "font pixosa": hi anaven a beure i tot seguit feien pipí a la platja.

Anècdotes a part, el Salvador em va fer a mans un llibre encara més esfereïdor que el meu tràngol mariner. És el relat en primera persona, escrit pel seu pare, Esteve Guerra Marès, sobre les barbaritats que es van fer a Roses durant la Guerra Civil i la postguerra. Sense estalviar-se detalls, descriu assassinats escabrosos, odiosos. "Tant de bo que els nostres fills sàpiguen escollir el camí de la concòrdia", desitja a l’epíleg. Ha restat més de quaranta anys en un calaix, en hibernació. L’època convulsa que em va tocar viure (ed. Norfeu) és un document de gran valor per entendre "la immensitat de la tragèdia" que es va desencadenar el 18 de juliol del 1936, amb el cop d’estat feixista de Franco i la reacció revolucionària anarquista a Catalunya.

Els Guerra eren comerciants de vi, una família treballadora, feta a si mateixa, que estaven bé amb tothom. El besavi Francisco era boter, l’avi Narcís va prosperar i quan se li va morir de tifus un germà –un altre va quedar impossibilitat– i després un fill, va posar-se com a missió erradicar la malaltia. Per aconseguir-ho, va acabar sent alcalde durant la República... pel partit monàrquic! Els rosincs eren més aviat federals i d’esquerres, però el van votar perquè se’n refiaven i volien aigua potable. Va ser escollit en dues ocasions, el 1931 i el 1934. El 1936 va guanyar la candidatura d’ERC.

Amb l’esclat de la guerra, un Comitè Revolucionari especialment violent va sembrar el terror a la vila. L’integraven personatges com "Rafel Quatre Tiros, que dormia dins d’una barca a la platja", "el Canario, que anava sempre borratxo" i "un exlegionari que volia matar tothom". Van col·lectivitzar una vintena de propietats, inclòs l’emblemàtic mas de Can Coll i les barques dels armadors. De Can Guerra es van quedar el celler, amb mules, carros i un cotxe, a més del vi i l’oli. Els "consells de cuneta" (assassinats) a la carretera de Roses a Cadaqués van convertir-se en habituals. Al Narcís i el seu fill Esteve no els van matar. Eren massa valuosos: necessitaven qui hi entengués de vi i els en proveís. Als qui havien figurat de número 2 i 3 de la llista electoral de l’Esteve, sí que els van liquidar impunement.

Els primers assassinats, i els més bèsties, van ser de capellans. El 21 d’agost del 1936, a mossèn Joan Marquès el van lligar a un arbre, li van tallar els testicles, els hi van posar a la boca i després el van matar a trets. Tot seguit van anar a Cadaqués a fer un tec per celebrar la gesta. Ho van fer els del Comitè d’Orriols, que es movien per tota la comarca. Al rosinc mossèn Francisco Cargol, que exercia a Sant Pere Pescador, el van ruixar amb gasolina i el van cremar: hi van participar individus dels comitès de Sant Pere, Olot i Roses.

Un cas dramàtic és el dels sastres Barceló, pare i fill. No s’havien posat mai en política. El noi havia jugat amb l’equip de futbol del Roses. L’estiu del 1935 s’havia fet un partit contra el Llançà que va acabar amb una sonada baralla final. Un any després, amb la guerra i la revolució, els Barceló van agafar por perquè un del comitè els devia diners i van fugir cap a França. De camí, es van quedar a dormir en una barraca de vinya de Llançà i allí, quan va aparèixer un xicot, li van demanar si els podia comprar unes espardenyes al poble perquè a un d’ells se li havien fet malbé. Però el noi, en lloc d’ajudar-los, com que va reconèixer el fill com un dels components de l’equip de futbol rival, els va denunciar al Comitè de Llançà, des d’on van avisar el de Roses. Els van matar tots dos. Al cap d’uns dies, la mare i esposa, Magdalena Giralt, es va penjar.

També van matar el pescador Josep Romanyach, d’esquerres i cooperativista, un dels impulsors i president del Pòsit de Roses, l’entitat que va posar fi als abusos dels compradors de peix. Alguns armadors de la FAI que hi tenien deutes el van assassinar juntament amb el flequer Domingo Cusí, que havia exigit que s’acabessin les morts.

En fi, la llista és llarga i els fets, dramàtics. Fa basarda. També en fa la dels xicots que van morir al front. O la de les víctimes civils dels bombardejos a Roses de l’aviació feixista. I resulta igualment penosa i injusta la repressió franquista. L’Esteve Guerra, que a finals de l’estiu del 38 va marxar a l’exili (va desertar de l’exèrcit i va deixar d’ajudar gent perseguida a fugir; havia combinat amb risc les dues tasques), els amics que el van acollir a França li van treure del cap la idea de passar-se al bàndol nacional fent-li entendre que allí també es mataven molts innocents.

En el cas de Roses, els criminals revolucionaris ja havien fugit i els qui van rebre van ser gent que no havia fet res. A Josep Esteve, un pescador que s’havia mantingut al marge de tot, el van confondre amb un germà seu i el van afusellar al mas de les Figueres. Quan es van adonar de l’error ja era massa tard. A Joan Ferrer, que havia protestat pels assassinats i les confiscacions i s’havia afiliat a la UGT (era obligatori tenir un carnet sindical) perquè no volia saber res de la CNT i la FAI, també el van afusellar, en el seu cas a Girona, amb 32 víctimes més, el 22 d’octubre del 1939. La repressió es va allargar quaranta anys.

Aquest llibre d’Esteve Guerra és, com fa constar el seu fill Salvador, un testimoni colpidor de la "incomprensible, fatídica i lamentable" Guerra Civil Espanyola.