Entrar a l’última etapa de la vida vol dir deixar de ser un ésser sexual
Cada vegada que sento o llegeixo “quan tot això s’acabi”, a part de dir-me que la cosa no va ben bé així, que no estem passant una febrada de les que un bon dia desapareixen i sant tornem-hi que no ha estat res, a part de dir-me -dic- que tot això no fa pinta d’haver-se d’acabar aviat, em ve al cap un dels volums de memòries de l’editora britànica Diana Athill: Antes de que esto se acabe, publicat per Duomo el 2011 amb traducció a l’espanyol de Miguel Martínez-Lage.
Athill va escriure aquest llibre de confessions i reflexions al voltant de la vellesa als 89 anys, i no es va morir fins al gener del 2019, quan en tenia 101. Llavors ja en feia trenta que havia assumit que era una persona vella: va celebrar els setanta anys sense voler adonar-se del canvi de xifra, però quan en va fer 71 va entendre que estar per damunt dels setanta era ser vell i va creure que havia arribat l’hora de fer-se’n a la idea. Havia entrat en una última etapa i, de cop, una primera constatació: havia deixat definitivament de ser un ésser sexual, una condició que no sempre l’havia feta feliç però que ella havia considerat central en la seva existència.
L’editora tenia clara una cosa que molta gent sembla haver descobert ara, arran de la pandèmia del coronavirus: que som mortals. Sostenia que viure és arrossegar-se cap a la mort. I que, així que passes dels vuitanta, qualsevol minut és temps regalat i ja no tens dret a queixar-te, si et toca morir. “És massa evident que la vida funciona en els termes de l’espècie, no de l’individu -va escriure-. L’individu només ha de néixer, desenvolupar-se fins al punt en què sigui capaç de procrear i després deixar-se arrossegar cap a la mort per cedir el lloc als seus successors”.
Filla i parenta de dones longeves, Diana Athill també sabia que l’època de deixar-se arrossegar maduresa avall pot ser llarga. I parlava amb coneixement de causa de com pot ser d’intens el pas d’un individu pel món: “Si bé una vida humana dura menys que un parpelleig, almenys amb relació a l’Univers, dins dels seus paràmetres té la capacitat prodigiosa de poder donar cabuda a molts contraris: la serenitat i la torbació, la infelicitat i la joia, la fredor i la calidesa; així com la convicció neuròtica que una és una fracassada, i una consciència del propi èxit que frega la petulància”.
La gràcia de renunciar a la sexualitat en entrar a la vellesa, de perdre del tot l’interès pel sexe, és que altres coses (el dibuix, la jardineria, l’escriptura i la lectura de llibres de no-ficció, en el seu cas) passen a guanyar-ne. “El sexe esborra la individualitat de les dones joves en major mesura que la dels homes joves -afirmava-, perquè en el sexe una dona s’entrega i es consumeix i hi posa molt més d’ella mateixa que no pas un home”. Per una qüestió biològica: el cos de les dones està dissenyat per tenir fills. I això, segons Athill, fa que “qualsevol acte sexual que dugui a terme una dona té el potencial de canviar la seva manera de ser per a la resta de la vida”.
Escriure és una delícia si saps que en el fons no és gaire important
¿El millor de la vellesa de la llegendària editora britànica? Descobrir que, a banda de saber reconèixer d’un tros lluny els bons escriptors, també sabia escriure. Havia publicat algun llibre dècades enrere, però la jubilació li va permetre donar un impuls a la seva carrera com a autora. Diana Athill va captivar els lectors amb les memòries professionals Stet [Vale lo tachado], en espanyol a Trama Editorial, i ja no va parar de plasmar records en paraules. La vellesa, deia, fa que l’experiència d’escriure sigui no només gratificant, sinó deliciosa. Per tres motius: per la il·lusió que algun editor vulgui publicar el que escrius; per la certesa que tot plegat no és gaire important i, doncs, t’ho pots prendre a la lleugera; i perquè la promoció d’un llibre és fins i tot divertida quan estàs de tornada i l’antiga timidesa qui sap on para.
