Acabades les vacances d’agost, els diaris començaran a preparar el primer centenari de la mort de Kafka (1883-1924); per això és el moment de prevenir-los a ells, i també als lectors, del que pot succeir. És quasi segur que Kafka serà recordat com un escriptor molt rar (cert), molt angoixat (fals), sense sentit de l’humor (fals), incomprensible (fals), avorrit (molt fals) i, en suma, “kafkià” (cert només en certa mesura).

El malentès del sentit de la literatura kafkiana arrenca a Madrid, quan la Revista de Occidente, dirigida per Ortega y Gasset, va publicar l’any 1924 la primera traducció universal de la novel·la breu de Kafka que, en llengua alemanya, s’anomena Die Verwandlung. El traductor, que encara no se sap ben bé qui va ser –Borges, segur que no–, podia optar per dues paraules equivalents, la primera d’origen llatí, transformación, i la segona d’origen grec, metamorfosis. Van triar la segona –i encara la trien molts editors– i aquí van començar els equívocs. Les dues volen dir exactament el mateix i les dues volen dir el mateix que l’original alemany. Però La metamorfosi és un títol que acosta la narració de Kafka al món mitològic, oníric i fins i tot surrealista; un moviment, aquest últim, que al capdavall és contemporani de Kafka, o quasi.

Com es diu popularment, “el mal ja està fet”, i no resultarà gens fàcil revertir aquesta tendència. Per culpa d’un títol massa brillant –més bo que l’altre des del punt de vista comercial, sens dubte–, Kafka, en general, i no solament aquella novel·la curta, ha entrat en aquest univers semàntic de les coses escabroses, angunioses i desassossegadores. Però el món de Kafka no és aquest, ni de lluny. Els seus models literaris van ser Kleist –vegeu d’aquest la narració Michael Kohlhaas–, Dickens –vegeu Pickwick, fins i tot–, Flaubert –sobretot L’educació sentimental, segons l’autor de Praga– i els contes hassídics de la tradició hebrea. L’obra de Kafka presenta força enigmes, però es troba, en realitat, a mig camí entre la narració clàssica del segle XIX i la teologia. No és un pessimista o nihilista com ho van ser Schopenhauer o Nietzsche, ni és un obsés del sexe o un gran lector de Freud (ho va ser una mica), misogin a la vida, encara menys, encara que ho sembli quan es contemplen els personatges femenins de les seves novel·les.

El que és, això sí, és quasi un profeta de la tradició rabínica que va diagnosticar determinats mals del seu temps històric, mals que són exactament els que han augmentat a mesura que han passat els segles XX i part del XXI: per això posseeix tanta vigència.

Lectors i periodistes: alerta! Kafka no és tan estrambòtic com diuen.