Entre el 1973 i el 1977, els editors de la New York Review of Books van encarregar una sèrie d’articles llargs a una assagista novaiorquesa. Sabien que estava obsessionada amb la fotografia, els agradava com pensava i el resultat va quedar per a la història: l’assagista es deia Susan Sontag i el llibre que se’n derivaria, Sobre la fotografia, és una de les obres de referència del segle XX sobre la relació entre observador i objecte mirat, i té intuïcions profundíssimes sobre l’allau d’imatges que encara s’havien de desfermar sobre nosaltres com una erupció del Krakatoa, i sobre com això ens convertiria en persones “amb una compulsió per fotografiar”. No anava gaire equivocada.

Gràcies a les bones pràctiques del centre dirigit per Valentín Roma, que no es limita a penjar quadres i comptar la gent que entra a mirar-los sinó que obre vies d’investigació, programa xerrades i debats i té una bona política de publicacions, el 2019 va sortir Sobre la fotografia per primera vegada en català, ben traduït per Anna Llisterri i coeditat per Arcàdia i l’Ajuntament de Barcelona.

L’exposició és un buidatge dels referents visuals del llibre, que òbviament no són pocs, un panòptic visual fet de llibres clavats a la paret i de fotografies d’éssers deformats o excèntrics d’artistes com ara Diane Arbus, o la famosa comparació entre l’escorç del Crist mort de Mantegna, la foto del Che acabat d’assassinar el 1967 i la Lliçó d’anatomia de Nicolas Tulp, que, reproduïdes, fan el seu efecte. No hi falten les reflexions moralitzadores marca Sontag: “Fer una fotografia és tenir un interès [...] perquè l’ statu quo segueixi sense canviar [...], incloent-hi el dolor o la desgràcia d’una altra persona”.

Hi ha una minúscula exposició a la mateixa Virreina, El bar de la señora Olvido, una mostra de fotografies esplèndides que Rafael Bernis va fer l’any 79 d’un bar que hi havia en ple Barri Xino, a la cantonada de Sant Ramon amb Marquès de Barberà. Sontag deia que els peus de foto eren tant o més importants que les fotos. En aquesta exposició no n’hi ha cap, i no he pogut evitar pensar com hi haurien encaixat els de la novel·la El bar, de Cèlia Suñol, que havia regentat un bar als mateixos carrers trenta anys abans, als grisíssims quaranta. Personatges com l’Encanijao o el Yurrita segur segur que tenien la cara dels clients del bar de la senyora Olvido.