El que avui és Catalunya ha estat terra de pas i d’assentament de nombrosos grups humans des de la prehistòria: pobles indoeuropeus, fenicis, grecs, cartaginesos i romans es van barrejar amb els preibers i els ibers abans del segle IV aC. Llavors va venir la romanització. A partir del segle V dC, és el torn dels visigots germànics del nord, després dels àrabs i berbers del sud, i tot seguit dels francs. Tots han deixat empremta, esclar. Si seguim avançant, en paral·lel a la fanàtica expulsió de jueus i moriscos –un doble daltabaix– comencen a entrar els occitans (segles XVI i XVII). A partir de finals del XIX, venen valencians i aragonesos, murcians, andalusos i gallecs, i avui gent de tot el món. Som terra secular d’immigrants. I ho seguirem sent.

El debat sobre quanta gent s’ha d’acollir i com fer-ho és necessari. No tenir-lo és donar peu a la demagògia política xenòfoba i racista, tan fàcil. La vam esquivar als anys 60 gràcies a una opció transversal del catalanisme, del PSUC a Pujol, amb Paco Candel i el seu Els altres catalans com a emblema. Ara, amb Vox i Aliança, el debat se’ns està escapant de les mans. És el "jo no soc racista, però..." Perquè no s’ho apropiïn els incendiaris, cal incidir en els però: explicar-los, donar-hi respostes concretes. I per començar s’ha d’arrencar del coneixement històric i econòmic.

El fet cabdal és que de persones vingudes de fora n’hem tingut sempre, perquè sempre les hem necessitat. Per demografia i per economia. Moltes feines que en els segles moderns i contemporanis han fet els immigrants (paleta, cambrer, servidor de la llar, treballador del camp...), en època medieval les feien els esclaus. Abans, com ara, normalment l’ascensor social ha funcionat amb la segona generació. El problema és si l’ascensor s’encalla. L’altre problema és si no es produeix barreja, si es funciona en compartiments estancs.

El llibre Immigració occitana a la Catalunya moderna (n. 371 de la col·lecció Episodis de la història de Rafael Dalmau Editor), de Valentí Gual Vilà i Raimon Masdéu i Térmens, aborda aquestes qüestions a partir d’un cas singular. La immigració dels occitans, que van venir als segles XVI i XVII, és interessant, molt desconeguda i rellevant: van venir a un país assolat per massa calamitats. Havíem sortit d’una guerra civil (1472) i d’unes revoltes remences acabades amb la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Apareix el bandolerisme, que es mantindrà fins a finals del XVII, i també els pirates berbers. A la mort de Ferran el Catòlic (1516), ens integrem a l’imperi de Carles V. L’absolutisme dels Àustries topa amb les Corts i la Generalitat (després encara serà pitjor el dels Borbons; avís per a navegants del segle XXI: sempre es pot anar a pitjor). La Guerra dels Segadors (1640-1652) és un altre cop duríssim per a la població. I a això cal afegir-hi la Petita Edat de Gel (el període més crític de la qual és entre el 1570 i el 1610: combinació d’hiverns llargs i crus i tempestes i sequeres recurrents) i les letals i recurrents epidèmies de pesta. Per postres, el 1659 hi ha el Tractat dels Pirineus que escapça el país. Deunidó, oi? Tot això va passar abans de l’ensulsiada del 1714. Portàvem embranzida cap al desastre. "No hi ha cap generació catalana entre el 1500 i el 1700 que no visqués alguna calamitat o altra", escriuen els autors del llibre.

És en aquest context que es produeix la constant vinguda d’occitans. Faltaven braços. Van venir majoritàriament a treballar a l’agricultura, i alguns en la construcció, el tèxtil i el comerç. Els vam batejar com a "gavatxos" o "gascons". Van ocupar masos rònecs i cases deshabitades (això també ens resulta familiar, oi?). En termes relatius, és un dels moviments migratoris més forts que ha rebut Catalunya, en especial entre el 1540 i el 1620. En alguns indrets van arribar a representar el 40% dels homes, una part rellevant dels quals es van casar amb viudes catalanes.

Com sempre, davant la seva presència, les actituds van ser d’acceptació, indiferència o rebuig. Així ho anoten els autors del llibre, que també conclouen amb l’evidència que "d’una manera o altra tots som descendents d’immigrants". Si tothom ho tingués clar, ens estalviaríem demagògies indecents.