Una vegada, fa anys, vaig llançar a terra el llibre que llegia, amb una ràbia poc habitual en mi. Era tan dolent, que em vaig enfadar. No era el primer llibre dolent que llegia, és clar, però, per algun motiu, aquest em va irritar especialment. Havia guanyat un premi, se’n parlava, i em va poder la indignació. Me n’he recordat després de llegir el pròleg de Plantes d’interior, de Borja Bagunyà, que acaba de reeditar Empúries. Aclareixo de seguida que aquest no només no l’he llançat a terra, sinó que m’està agradant molt. Per què hi he pensat, doncs?

Bagunyà planteja un tema que m’ha interessat: quan acabem un llibre, segur que us passa, de seguida ens preguntem si ens ha agradat o no. Ell també se la fa, aquesta pregunta, però explica que no creu que sigui la més interessant que se li pot fer a un text. "Com a mínim, no és la que em faig més sovint quan llegeixo. No sabria dir si els llibres que m’han tocat més endins, que m’han transformat més profundament com a lector i que encara regolfen quan parlo de literatura, són llibres que no sé si m’han «agradat»". Com a exemples, posa Moby Dick, Sang sàvia o Al far, que no considera particularment “agradables”. Parla de lectures que suposen “un punt de tensió on em sento constantment confrontat com a lector i convocat a explorar uns límits que potser, en la meva vida quotidiana, em podria permetre d’evitar”. Llibres que, n’és conscient, poden arribar a irritar el lector, fins al punt que acabi llançant el llibre per la finestra, diu. (Aquí, el punt de connexió amb l’inici de l’article.) Bagunyà considera que aconseguir això, treure el lector del plaer i prou d’una lectura, si ho puc dir així, anar més enllà en els efectes que crees en els lectors, és una ètica literària interessant, i m'he adonat que és una cosa que cada vegada busco més en els llibres. Potser no tant des del punt de vista més experimental, de tot el que es pot arribar a fer en literatura, que segueixo moltes vegades admirada pel virtuosisme, però que confesso que moltes altres m’acaba cansant (tot i que mai llançaria un llibre per la finestra; si el llances a terra, no cal ni que t’aixequis). Sí que m’agrada, en canvi, que els llibres m’incomodin, em situïn en situacions que em facin dubtar, que em generin dilemes morals. Potser per això m’he tornat addicta a la Sara Mesa. He tancat La familia (Anagrama) amb la mateixa sensació que quan vaig tancar els llibres anteriors: d’una banda, meravellada per la manera com escriu i, de l’altra, encara remoguda pel que he llegit. Mesa sempre aconsegueix descol·locar-te, situar-te en un territori inquietant. Fins i tot quan parla de coses tan conegudes i domèstiques com les relacions familiars, aconsegueix donar-los la volta i, utilitzant el verb que utilitzava Bagunyà, confrontar-te com a lectora. A mi, m’arriba a incomodar, però com m’agrada, això! I és que Mesa, gran observadora de la realitat, també sap veure i assenyalar-nos, com Bagunyà, Els angles morts. (Perdó, no ho he pogut evitar. Podeu llançar l’article a terra.)