MINÚCIES

Quin optimisme!

Quin optimisme! / PERE VIRGILI Zoom

La celebració del canvi d’any és una festa que cada dia ens semblarà més paradoxal. Ultra el fet que és impossible empassar-se dotze raïms mentre sonen les campanades, i que la festa sol posseir una litúrgia més aviat reiterativa i tirant a ximple -en especial quan es celebra en un lloc públic-; ultra el fet que l’alegria que genera aquesta festa és completament artificial -potser marit i muller havien estat barallant-se a les vuit de la tarda; potser el pare li havia donat una clatellada al seu fill cap a les nou perquè demanava molts diners per sortir de gresca-, celebrar el pas d’un minut al següent -deixant de banda, també, que a cada meridià canvia l’hora de la celebració- sembla un atemptat al contínuum de la història. Això es va notar, més encara, quan vam passar de l’any 1999 al 2000, bo i inventant un mite molt absurd, que els periodistes i els polítics no deixen de fer servir a cada moment: “Això no és propi del segle XXI!”, com si la història hagués donat un tomb substancial d’un mil·lenni al següent. A l’Edat Mitjana, devastada per epidèmies molt severes, no va caldre ni tan sols que arribés l’any 1000 perquè els pobles s’omplissin de mil·lenarisme, és a dir, la fantasia que la història faria un espetec irremeiable i, fins i tot, que vindria l’apocalipsi. Eren substancialment pessimistes.

Però ara estem la mar de satisfets, piquem les copes i ens desitgem, amb la millor fe del món, un any ple de felicitat. Hem renunciat del tot a la idea apocalíptica tan pròpia dels segles medievals, justament ara que ens acostem de debò, amb proves científiques irrefutables, a la fi de la vida a la Terra. I com si res. Vinga a brindar, vinga a parlar de les excel·lències del segle XXI, i vinga a fer xocar les copes amb xampany mentre el planeta, ara sí, com la pitjor epidèmia que mai vagi patir, corre cap a l’anihilació.

Per això aconsellarem avui dues o tres lectures als nouanyats, d’allò més pessimistes, val a dir, realistes. En ordre cronològic: primer, qualsevol escrit d’Arthur Schopenhauer, que va posar fi al famós idealisme filosòfic alemany; segon, la gran novel·la pessimista de Georges Bernanos, un bon cristià per cert, Els grans cementiris sota la lluna ; tercer, el llibre més pessimista que es va escriure al segle XX: Viatge al final de la nit, de Louis Ferdinand Céline, tan gran novel·lista com antisemita (què hi farem!). Tots tres es troben traduïts al català. I qui anys passa, vida empeny cap al final.