MINÚCIES
Llegim Opinió 02/10/2020

Occità i aranès

i
Jordi Llovet
2 min
Vall d’aran Un petit país atlàntic envoltat de muntanyes

Fa poques setmanes els consellers de Cultura i d’Educació es posaven d’acord a ensenyar la llengua occitana a les escoles públiques -les privades és difícil que ho facin-. En realitat la proposta no estava adreçada a revifar la llengua occitana, o les seves deixies -el que es parla a França, bressol d’aquesta llengua-, sinó a mantenir viva la llengua aranesa, variant gascona de l’occità, parlada a la Vall d’Aran.

Quant a l’occità que es parla o es parlava a França, la lluita es pot donar per perduda, a causa del centralisme francès, obvi des de Francesc I, més evident en temps de Lluís XIV, encara més per culpa de Napoleó, i més encara en temps de la V República. El jacobinisme francès ha estat un èxit clamorós, cosa que no es pot dir, toquem fusta, del jacobinisme a l’espanyola.

Però tot llegint la famosa -en l’època, perquè ara no la llegeix ningú- Correspondace littéraire, de Grimm (no el contista sinó l’afrancesat), hem descobert que la gent de lletres del país dels gals no tenia res en contra de la diversitat lingüística encara tan visible, o audible, a les terres de França del segle XVIII. En efecte, amb data del primer de setembre del 1754 llegim com Grimm s’alegrava que a Fontainebleau s’hagués estrenat una òpera de Mondonville parlada i cantada en occità. Diu que va ser gairebé per un atzar, i una pena, que Enric IV no imposés la seva llengua meridional a tot el territori de França; i addueix que, almenys pel que fa a la poesia i al francès cantat (cançons i òpera), la llengua francesa és revessa i poc adequada: ho saben tots els cantants lírics que han hagut de representar qualsevol òpera cantada en aquesta llengua.

Escriu: “Per la mateixa raó que la llengua francesa no és musical, tampoc no és avinent per a la poesia. Com va ser que aquesta llengua tímida, que marxa sempre amb un pas igual i uniforme, convingués a aquests cervells no reglats que anomenem poetes i músics?” I afirma, al mateix text, que el gascó “és molt més sonor i més agradable a l’oïda, perquè diu libertat quan nosaltres diem liberté... i diu amourous i vigourous ”, paraules, aquestes, que li sonen més dolces que les corresponents franceses. I diu, sobretot, que el gascó (llegiu occità ) té la sort de no conèixer les síl·labes nasals.

Doncs endavant amb l’occità, i, de passada, que en surtin una poesia i una òpera de categoria universal, que a això han d’aspirar les llengües i els països petits.

stats