Les ferides que no es tanquen i les cicatrius que sagnen

“Som éssers que trobem a faltar. Tota la nostra vida és un camí fet d’absències que es fan presents”. Ho escriu el professor Joan-Carles Mèlich, i no seré jo qui el desmenteixi. Potser sí que ens defineix per damunt de qualsevol altra cosa la capacitat d’enyorar.

“L’enyor -escriu Mèlich- és el dol infinit, insuperable i inabastable, que, de sobte, apareix com si la mort s’acabés de produir, com si la pèrdua es produís en aquell mateix instant”. L’únic camí és acceptar que això és així, que les persones que s’han mort ja no hi seran mai més (maleït mai-més) i que ens toca mirar d’aprendre a viure sense elles, amb un enyor punyent instal·lat dins nostre amb contracte indefinit. I amb la memòria sempre disposada a recordar-nos el que hem deixat de tenir, el que hem deixat de ser. El que ja no.

A l’assaig L’experiència de la pèrdua, publicat per Arcàdia, Mèlich ens parla -des del que ell anomena “filosofia literària”- de l’absència de l’altre i tot el que comporta. El buit, el dol, l’enyor, el consol, la compassió. Ferides que no es tanquen, cicatrius que sagnen, vides que s’acaben. “Som finits perquè morirem, perquè sabem que morirem, perquè podem anticipar la mort, perquè vivim morint, perquè tan aviat com un ésser humà neix ja és prou vell com per morir”.

Trobem a faltar els qui s’han mort abans que tu i que jo -tant tu com jo ens morirem, i faríem bé d’anar-ho assumint-, però no només. També trobem a faltar llocs, moments i certes parts de nosaltres mateixos, d’allò que vam ser. Tenir la sort de fer-se gran i seguir viu equival a tenir la desgràcia d’enyorar cada cop més gent, d’enyorar cada cop més. D’entendre cada cop millor segons quins poemes, segons quines cançons. Jo l’enyor com segles de glaceres solitàries davallant mil·límetres cap als oceans. Ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro, ni que només fos per riure junts la mort.

L’enyor no es pot escriure ni pensar ni imaginar

Deia Simone de Beauvoir que l’enyor no pot expressar-se, que no pot escriure’s, que no pot pensar-se, perquè es troba situat més enllà de les paraules, de les categories i dels conceptes. Mèlich apunta: “Heus aquí la dificultat d’escriure i de pensar l’enyor. Però això ara no importa, perquè qualsevol persona que ha estimat de debò sap que és un desert, i esdevé el repte més terrible al qual ha d’enfrontar-se l’existència humana”. Un desert, goso afegir, sense sorra ni oasis ni ningú que et pugui entendre del tot. Un desert tan desert que no té nom ni gust ni color. Un desert literal, absolut. No se m’acut res més desolador.

Els afligits estan matemàticament tristos

Tota història d’amor és una potencial història d’aflicció. Ho constata Julian Barnes en un llibre al qual sempre torno, Niveles de vida (Anagrama). Un volum esplèndid que aquest novembre sortirà finalment en català amb el segell d’Angle Editorial, traduït per Àlex Gombau.

L’amor deriva tard o d’hora en aflicció i el món es divideix entre els qui han patit l’aflicció de primera mà i els qui (encara) no. Els afligits, puntualitza Barnes, no estan deprimits, només estan adequadament i matemàticament tristos. El dolor per la pèrdua és directament proporcional a l’amor que sentíem per la persona que s’ha mort. Els afligits han creuat el mirall i ara passegen per una dimensió en què regnen una lògica i una pauta noves, diferents, on res vol dir el que volia dir. La vida ha deixat d’estimar-los i el desamor és mutu: els afligits senten una indiferència olímpica per una vida absurda, prenyada d’enyor.