Ara s’ha convertit en bell costum que el Dia dels Difunts -que és el 2 de novembre, i no l’u, que és el Dia de Tots Sants- es reti homenatge a aquells que van morir de criatures, aquells que no van ni arribar a caminar, o que van morir amb pocs anys de vida. És sabut que la mort ha d’atrapar-nos a tots, un dia o altre, però és gairebé una injustícia de la Providència que mori una persona quan la flor de la vida amb prou feines s’ha obert. Potser per això Flaubert, que deia coses força salvatges, va comentar en una ocasió que no podia veure un nen al bressol -aquells bressols del segle XIX, que eren com un armari- sense pensar en el taüt que un dia els havia de contenir. Aquest homenatge que es comença a fer als cementiris és sens dubte un costum bell, i deu consolar aquells que, segons la llei natural, haurien d’haver mort abans que els seus fills.
Gustav Mahler (1860-1911) va escriure tot un cicle de cançons dedicat justament als “que han mort de criatures”: els Kindertotenlieder, que cal traduir així, i no “cançons dels nens morts”, que és una altra cosa. El cicle està basat en textos del poeta Friedrich Rückert, que també va donar nom a un altre cicle de cançons de Mahler: un gènere en què, al nostre entendre, el compositor austríac va excel·lir més que en aquelles simfonies que li agraden tant a Alfonso Guerra, i que són un galimaties i una olla de grills d’instruments, de timbres i de percussió a balquena. Hi ha moviments bonics, sens dubte.
La primera cançó del cicle Kindertotenlieder porta per títol Ara el sol sortirà tan brillant, i és un bon poema. El tradueixo per als lectors en general, però en especial per als que han perdut un fill a una edat petita: “Ara el sol sortirà tan brillant / com si cap desgràcia no hagués passat durant la nit. / La desgràcia m’ha esdevingut només a mi, / però el sol brillarà per a tothom. // No porteu la nit a dintre; / submergiu-la en la llum eterna. / A casa meva s’ha apagat una llumeta; / benvinguda sigues, tu, llum que portes l’alegria al món”.
La cançó número 4 també posseeix una lletra com cal -ai, els romàntics, sempre tan exagerats!-: “Penso sovint que només han sortit una estona / i que aviat tornaran a casa. / Fa un dia bo. No us amoïneu! / Només han sortit a fer una llarga passejada. // Sí! Només han sortit una estona / i aviat tornaran a casa. / No tingueu por. Fa un dia bo. / Només han sortit a passejar per aquests pujols. // Senzillament han continuat marxant: / no volien tornar a casa. / En aquests pujols ens reunirem amb ells, / sota la llum del sol. / Fa un dia bo en aquests paratges!”
Siguin sobretot ofertes aquestes versions als que han establert el bell costum d’honorar especialment aquells que han mort de criatures.
