És cosa sabuda pel comú que els actors i actrius de teatre tenen una tirada irreprimible al narcisisme. Tothom que en conegui sabrà com són de creguts, que estirats que parlen i que marxen pel carrer, i com els agrada gloriar-se dels seus èxits. Van al teatre i desitgen que els seus col·legues fracassin, de manera que ells puguin considerar-se superiors. De vegades sembla, fins i tot, que els actors i les actrius -ells més que elles, jo diria- estiguin esperant que s’acabi la representació per saludar el públic amb reverències immodestes, carregades d’orgull, de suficiència i de supèrbia. (Vegeu com m’adoren!)

Però, des del punt de vista de la lògica, hi ha alguna cosa que falla en el narcisisme dels actors. En especial els que treballen molt sempre representen, dalt l’escenari, una persona que no té res a veure amb ells mateixos. Fan de Hamlet o de Macbeth; fan de Don Joan o Donya Elvira; es fiquen en la pell de Fedra o d’Èdip; assumeixen el caràcter de Segismundo o de Rosaura, d’Esther o d’Atalia. Si volen ser bons actors, llavors han de renunciar a la seva personalitat i ser capaços, en qualsevol circumstància i ocasió, de representar amb plena versemblança el caràcter, el posat i els gestos d’un altre. Un actor és un dia seductor, l’altre dia una heroïna jueva; un dia un cagadubtes, l’altre dia un mofeta; ara s’ha convertit en avar, ara en un malalt imaginari.

La conseqüència és que un actor, al final, acaba no posseint cap identitat pròpia perquè sempre ha estat portant a l’escena la identitat d’un altre. És el mateix que John Keats va dir en una carta de 1818 a un amic seu, referint-se als poetes: “Quant al caràcter poètic, el poeta no és ell mateix -no posseeix identitat, ho és tot i res-. No té caràcter -gaudeix de la llum, gaudeix de l’ombra -viu assaborint-ho tot, ja sigui lleig o bonic, sigui alt o baix, o ric o pobre, mesquí o elevat. [...] Un poeta és la cosa más impoètica que existeix, perquè no té identitat -sempre és allà com un substitut, omplint qualsevol altre cos [...]”.

Per la mateixa llei, l’actor tampoc no té identitat, i, per tant, no pot ser narcisista. Narcís ho era perquè es mirava ell mateix a l’aigua cristal·lina; però el narcisisme dels actors de teatre és una gran paradoxa, perquè ells no miren mai dins de si mateixos sinó que es transmuden en una altra persona. Si és així, llavors quasi seria obligat que exhibissin una gran modèstia, perquè els actors sempre s’anorreen, voluntàriament, en pujar al fustam.