AIXÒ NO CAL DIR-HO

Electric Light Orchestra vs. La família Addams

Electric Light Orchestra vs. La família Addams Zoom

Aquells dies en què Vermeer pintava a Holanda La dona vestida de blau (de la qual vam parlar la setmana passada a propòsit de l’Electric Light Orchestra), moria a Venècia el violinista Biagio Marini. És veritat que l’ELO va ser una banda de cordes, amb violins i cellos, i que això la feia no sé si rupturista o potser revisionista, ja que, a la dècada dels 70, al rock la batalla l’havien guanyat els teclats. Aquesta dictadura de les tecles va rebre el nom de rock simfònic. Abans, a la vida pop, asseure’s per tocar l’orgue o el clavicordi era una extravagància pròpia de personatges com el criat de la família Addams. Així, Bach s’havia imposat a Vivaldi en aquell rock. Hi manava l’orgue i no pas el violí. Els Pink Floyd semblaven més seriosos que l’ELO. Com tot a la vida, també hi havia un Barroc de dues velocitats.

Una de les composicions més conegudes del no gaire conegut compositor Marini és la Passacaglia, peça que, malgrat el seu nom, no té res de cercavila, sinó que és, per contra, un lament pronunciat amb solemnitat. De la qualitat barroca de convertir la contradicció en metamorfosi tracta el disc Transfigurations d’aquest grup establert a Holanda i anomenat Les Esprits Animaux (expressió amb la qual els antics designaven el que després Graham Greene va anomenar “el factor humà”). L’esmentada Passacaglia és una de les dinou obres amb què Les Esprits Animaux il·lustren la seva tesi en aquest disc del 2013. Escoltant-lo, i llegint el llibret signat per Francisco Javier Lupiáñez (violinista segon del conjunt), ens fem càrrec, entre moltes altres coses, de per què unes músiques populars, que fa segles que es van deixar de tocar, al sentir-les ara de nou ens semblen familiars. Si hi hagués una alquímia de la música barroca, el gresol es diria Johann Sebastian Bach. Per raó de la seva influència, de la manera de fer, totes aquelles expressions musicals populars, i també de palau, totes les danses, els aires... un cop preses per la música barroca perden el sentit primigeni i es converteixen en una obra nova. Aquestes són les transfiguracions que aborda el disc. A la dèria de Sherlock Holmes pel violí s’hi anuncia la radicalitat individualista de l’ELO.