MINÚCIES

Drets d’autor

Drets d’autor / HULTON ARCHIVE / GETTY Zoom

El Parlament Europeu va aprovar fa pocs dies una llei per la qual les plataformes digitals, Google entre elles, estaran obligades a partir d’ara a pagar a autors i editors els percentatges que els corresponguin en concepte de drets d’autoria i d’edició.

La lluita per aconseguir que els autors d’un llibre, d’una pel·lícula o de qualsevol objecte de creació ostentin la propietat intel·lectual sobre les seves obres és una lluita força antiga. John Milton (1608-1674) va escriure Areopagitica -que vol dir una cosa així com camp obert - en defensa de la llibertat de premsa i el dret dels autors a l’expressió de les seves opinions. Josep Carner va ser el traductor d’aquesta obra al castellà, publicada l’any 1941. És sabut que Carner només traduïa les coses en les quals estava d’acord, i aquesta traducció és un senyal de la seva liberalitat.

L’obreta de Milton va ser una fita important en la història de la llibertat de premsa. Pel que fa als drets d’autor tal com els coneixem encara als nostres dies, un precursor notabilíssim va ser, qui ho havia de dir, Lluís XVI. Les monarquies absolutes tenien aquest petit avantatge: un conseller o ministre qualsevol, de vegades fins i tot un particular, podia anar a veure el rei, explicar-li una injustícia o manifestar-li una proposta legítima, i el rei ordenava immediatament que es fes allò que ell mateix, després d’haver-hi pensat una estona, considerava just.

El 6 de setembre de 1776, doncs, el rei de França va escriure una carta a un dels seus ministres en aquests termes: “Farem bé d’ocupar-nos tant com sigui possible d’examinar les memòries dels llibreters de París i de províncies sobre la propietat de les obres i sobre els privilegis corresponents. [...] És una cosa que interessa molts dels meus súbdits, que són dignes en tots els sentits de la meva protecció. El privilegi de llibreria ha estat reconegut per nosaltres i és una gràcia fonamentada en la justícia; per a un autor, és el preu del seu treball; per a un llibreter [llavors equivalent a editor] és la garantia de la seva prosperitat”.

El fet és que l’any següent el Consell d’Estat va decretar per llei això que segueix: “Tot autor que obtingui en el seu nom el privilegi d’una obra, tindrà el dret de vendre-la pel seu compte i fruirà del privilegi corresponent per a ell i els seus descendents a perpetuïtat, llevat que atorgui aquest dret a un editor”. Aquesta degué ser la primera llei que va existir a favor dels drets intel·lectuals. L’última, fins ara, és la que ha dictat el Parlament Europeu, on possiblement seu (a perpetuïtat!) algun descendent del monarca francès.