Després de llegir Color de llet (Angle Editorial, traducció de Jordi Martín Lloret, 2017), un sòlid drama rural de l’autora anglesa Nell Leyshon, ens ha vingut a la memòria La infanticida, de Víctor Català, un monòleg interior de l’any 1898. La Nela, una noia que viu al camp en un molí amb el seu pare i el seu germà, queda embarassada d’en Reiner, el qual, quan se n’assabenta, l’abandona. La Nela intenta avortar, però no se’n surt. Té el seu fill i el manté amagat. Però quan son pare descobreix la situació, ella, desesperada, llança la criatura a la mola del molí i el mata. Al final, acaba tancada en un manicomi, des d’on explica la història. A Color de llet, la protagonista, la Mary, també s’explica en primera persona, i també es troba tancada. També hi ha embarassos, aquesta vegada a causa de violacions dels patrons o dels fills dels patrons. És una jove camperola de 15 anys de l’Anglaterra rural, l’any 1831. Ens relata una història quotidiana, però no per això menys terrible, de la situació dels camperols anglesos a principis del segle XIX, la vida dels quals inclou que els poderosos tinguin drets de possessió sexual sobre els més febles. I parlem, òbviament, d’homes sobre dones. També s’hi barreja la presència de clergues tant o més afeccionats que els actuals a perseguir i agredir sexualment les dones sota el seu poder.
Fes-t’hi un nus, home
És un panorama de dones embarassades en un cicle continu de violacions, embarassos i naixements de fills bords, com una fatalitat del destí. No explicarem què passa a la novel·la, simplement, cal constatar que, una vegada més -tant és Caterina Albert el 1898 o Nell Leyshon ara, sobre un fet ocorregut el 1831-, el fons de la història és el mateix: poderosos que agredeixen oprimits, molt especialment, homes que agredeixen dones. I sempre és una dona, una escriptora, la que parla d’aquests temes. Val molt la pena llegir Color de llet, amb una protagonista que aprèn a llegir i a escriure als 14 anys. I és capaç d’explicar als 15, amb una clarividència esfereïdora, amb una acceptació filla de segles d’opressió, en el moment decisiu de la seva vida, què li ha passat. I amb un final que si l’hagués llegit Català, tot i ser diferent del seu, li hauria fet fer un mig somriure.
