Les convencions, com la llengua, canvien amb el temps. Part d’aquests canvis són un reflex de profunds canvis culturals i ideològics. La quasi extinció del vós i el clar retrocés del vostè són el reflex d’una societat menys jerarquitzada. Igual com és reflex d’una societat menys religiosa escriure déu en lloc de Déu. Tot plegat comporta dubtes gràfics. Quan el DIEC2 defineix ateu com “qui nega l’existència de Déu”, ¿exerceix de lexicògraf una mica creient? Fins a quin punt és convencional o religiós que només el Déu monoteista s’escrigui en majúscules? ¿Hem d’escriure -com recull el DIEC2- “si Déu vol” i “Déu t’escolti” o bé -com es tendeix cada cop més a fer- “si déu vol” i “déu t’escolti”? ¿O, simplement, no ho hem d’escriure si no som creients? Però, llavors, ¿podem seguir dient adeu o déu-n’hi-do? ¿No se sentirien més còmodes els ateus o agnòstics escrivint deunidó?

Un d’aquests canvis afecta els sants. Cada dia és més normal trobar Joan de la Creu on abans trobàvem sant Joan de la Creu. Certament, la seva santedat pressuposa una creença però és també un tret identificatiu, com ho pot ser un Sir o Lord davant un nom anglès. No se m’acut que puguem dir Ignasi o Pere per referir-nos a aquests sants, no s’entendria res. Cal recórrer al nom més complet amb què se’l venera: Ignasi de Loiola. I si parlem de Pere, el deixeble de Jesucrist, o hi afegim apòstol o optem per sant Pere o Sant Pere. Obviar les creences religioses té límits comunicatius.

El dubte entre sant o Sant té força interès. Si escrivim sant el distingim del nom i mantenim el seu sentit independent: estem dient que és sant i que Pere ja té un sentit autònom. El sant seria, en tot cas, el que conserva la creença. Per contra, escrivint Sant el soldem a Pere, i els dos mots passen a ser només un antropònim. Els diccionaris recullen “Tururut sant Pere”, “Allà on sant Pere va perdre l’espardenya” o “Pagant sant Pere canta”. Potser perquè pensen que escrivint sant en lloc de Sant el fan menys sant. Jo ho veig al revés.