Pensar (i sentir) ens fa humans, cosa que no vol dir que no hi hagi animals que, a la seva manera, també pensen (i senten). Pensar i sentir (tenir experiències de plaer, dolor, alegria) van més relacionats del que sembla. Som animals racionals emocionals. Però així com sentir és, d’alguna manera, inevitable, pensar no es dona per fet. Llavors, Per què pensar? Sis autors hi donen voltes a un llibre col·lectiu de títol homònim.

1. La filòsofa Marta Jorba anota que el 98% de les vegades el nostre cervell processa amb pensament ràpid, amb decisions automàtiques. El pensament lent, el que realment entenem per pensar –que pot anar de les coses més específiques a un tot globalitzador–, només el fem servir en el 2% d’ocasions. En temps d’acceleració i d’excés d’informació, trobar estones per aturar-se a reflexionar és difícil i molt necessari per agafar distància crítica, tant respecte a nosaltres mateixos com a la voràgine que ens envolta. Per a Jorba, val la pena preservar l’imperatiu de "pensar bé" i de "pensar pel bé".

2. L’escriptor Raül Garrigasait diu que, a l’hora de pensar, "el costum i l’exemple actuen amb més força sobre nosaltres que cap coneixement segur". Des de fa uns segles, els filòsofs han intentat pensar començant de zero. A partir de la revolució científica, amb la via teològica en declivi, s’han dedicat a dues coses: a desfer-se de prejudicis –allò que és fàcil i t’és donat d’entrada t’ha de fer sospitar– i a intentar tornar a trobar un sentit al món. Però en l’època de l’individualisme de masses, en què cadascú es creu únic i original, el sentit últim és que no ho podem explicar tot: "La maduresa del pensament consisteix justament a comprendre davant de quines coses ha de saber-se agenollar".

3. Un dia, el filòsof Xavier Rubert de Ventós va regalar a la seva filla Xita un kit de bolígrafs que ella volia però que "no sabia voler-los" perquè "ningú no m’havia ensenyat a desitjar més de l’estrictament necessari". D’aquí, la Xita Rubert infereix que "la percepció de l’excés és un dels orígens del pensament. Identificar un desequilibri, una desproporció, és el naixement de la consciència". L’educació amb els seus avis materns, vinculats a un món pagès i treballador, havia fet de la bellesa sinònim de proporció, de justícia. Per què tenir tants bolígrafs? Així creu que va començar a pensar. Ara ella també és pensadora.

4. També amb Rubert de Ventós, Josep Ramoneda ens recorda la necessitat de no confondre "pensar les coses" amb "pensar en les coses". Ara que celebrem els 300 anys del naixement de Kant, el parafraseja: l’ideal il·lustrat és la capacitat de pensar i decidir per un mateix en diàleg amb els altres en tant que diferents. Avui, un cop vençuda la idea de progrés i instal·lats en el presentisme nihilista, proposa pensar a partir de la curiositat com a motor i de la cultura com a actitud crítica. I s’aventura a predir que la reacció a la tecnologia digital portarà un retorn al passat, a la ideologia, a la natura i als altres.

5. Jaume Casals creu que la majoria "estem disposats a qualsevol subterfugi per no haver de pensar". I malgrat tot, sense adonar-nos-en, les coses petites quotidianes –els accidents, els fets tangibles, les formes– ens porten cap a l’essència –les idees, el pensament–. També els sentiments conformen les idees: la filosofia tindria més de phília (amor) que de sophía (saviesa). Expert en Montaigne, ens recorda que aquest no hauria escrit els seus Assajos sense l’amistat que el va unir a Étienne de La Boétie.

6. I, segons Fina Birulés, pensem (amb el llenguatge) per anar més enllà de la necessitat de treballar per viure i de la condició de mortals. No és el mateix el pensament que el coneixement, ens adverteix. I fa constar que pensar és un risc, "és sortir del cercle traçat": provoca atzucacs i obre camins. No té, a més, una utilitat directa. Respon al desig d’afegir alguna cosa pròpia al món o de passar comptes amb allò que ens ha estat donat.