CRÍTICA

És més difícil estar sol

'Mirar-nos de cara' de Vivian Gornick. L’Altra/Sexto Piso. Traducció de Martí Sales. 180 pàg. / 17,90 €

És més difícil estar sol / FRANCESC MELCION Zoom

Fa uns quants anys que Vivian Gornick (Nova York, 1935) va publicar un article titulat “Contra el matrimoni” que va aixecar polseguera. Hi deia que la por a la solitud era el moll de l’os de la recerca incessant de la companyia. Potser va ser llavors quan va començar la seva reflexió sobre què és estar sol/sola, fins a convertir-se en una mena d’experta. I tot això encara que sabem que la solitud surt molt cara: literalment (despeses domèstiques, habitacions d’hotel...) i especialment si parlem de dones (només penses en tu, no has volgut tenir fills...). Així i tot, avui en dia a Occident hi ha més solteres que mai, dones alliberades dels lligams socials.

Escriptora i feminista que destaca per una envejable lucidesa, Vivian Gornick ha escollit l’opció de llevar-se sola al matí. Tot i que ¿escollim la solitud o és la solitud que ens escull a nosaltres? Als seus dos llibres anteriors - Vincles ferotges (1987) i La dona singular i la ciutat (2015), reunits en un volum a L’Altra-, que ens van enlluernar i la van revelar com una de les veus autobiogràfiques femenines més valuoses, ens explicava el seu pas per les relacions de parella, la lluita contra el perniciós amor romàntic i l’aterratge a la solitud.

Ara, a Mirar-nos de cara, ens confessa que va ser la sororitat del feminisme radical dels anys 70 -que va viure amb intensitat- el que li va fer valorar que l’única manera de no sentir-se sola és estar en contacte amb el propi jo: “La independència em va permetre pensar. Quan pensava, em sentia menys sola. Em tenia a mi de companya. Em tenia a mi, punt”. Tota la raó. La companyia és una excusa excel·lent per deixar de dialogar amb el propi jo, per no haver d’enfrontar-nos amb qui som; en definitiva, una manera genial per passar per la vida d’incògnit.

Però la solitud no és un camí fàcil i pot ser tan emprenyadora com una pedra permanent a la sabata -ella parla d’“angoixa de baixa intensitat”-. Ho explica de manera genial quan narra el seu pas com a docent per algunes ciutats universitàries, on passava caps de setmana sense veure ni una ànima o mesos establint incòmodes relacions circumstancials amb la resta del professorat. Allunyada del brogit de Nova York i del seu pis en un gratacel del Greenwich Village, la solitud li pesava: “No hi ha res que em curi més el cor ferit i enfadat que un passeig per la mateixa ciutat que sovint em sembla que em rebutja”, ens diu. Perquè la flâneuse Gornick sap que “la solitud col·lectiva” de la gran ciutat proporciona estabilitat, però només si negociem amb ella cada dia, és a dir, si fem l’esforç de sortir al carrer cada cop que ens escanya.

La saviesa d’aquest llibre -que inclou set assaigs publicats als anys 90- rau a explicar-nos de quina manera la relació amb els altres i amb nosaltres mateixos ens va ensinistrant a viure sense dependències afectives: la narració de la seva amistat amb la feminista Rhoda Munk descriu molt bé la volubilitat dels afectes i la prevenció que mereixen. I rau en la sinceritat sense embuts de l’autora, que ha après que estem sols “no només a l’apartament sinó al món” i que, així i tot, no s’està de confessar l’alliberament que va sentir quan va decidir compartir casa amb una amiga durant un temps.

Mirar-nos de cara és una invitació a viure conscientment, que hauria de ser el nostre principal objectiu, i de retruc, és un intent de convèncer-nos que “si no podem vèncer la solitud, almenys podem aprendre que no és fatal”. Per no parlar dels molts disgustos que ens estalviem aquells i aquelles que l’hem escollit.