Crítica
JAUME CLARET

Qui té el cul llogat

'Turbulències i tribulacions' D'A. Carreras, A. Mas-Colell i I. Planas. Edicions 62. 336 pàg. / 19,50 €

Emprenem El miracle de les nòmines dels funcionaris del 2011 Zoom

Per a alguns, l’únic departament rellevant d’un govern és el d’Economia, i la resta de carteres són com simples unitats de despesa. La irònica remarca encara es fa més evident quan el pressupost per administrar va dramàticament a la baixa i toca gestionar significatives reduccions de les partides previstes. Amb aquest encàrrec prenia possessió a cavall del 2010 i el 2011 l’equip econòmic d’Artur Mas, encapçalat pels economistes Andreu Mas-Colell com a conseller, Albert Carreras com a secretari d’Economia primer i secretari general després, i Ivan Planas com a responsable de dos direccions generals durant el període. Tots tres signen un relat en primera persona titulat Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades.

Més enllà de la voluntat justificativa inherent a tota memòria, l’assaig sobresurt per la seva voluntat pedagògica. Els autors s’esforcen per fer intel·ligible tant el context de crisi(s) internacional(s) com les particularitats de les finances públiques catalana i espanyola, de l’economia local i de les inevitables connexions polítiques. Turbulències i tribulacions evidencia, en una actualització del lema de la Revolució de les Tretze Colònies, la veritat essencial amagada sota el “ no representation without taxation ”. Ras i curt: sense la clau de la caixa, el poder és coix.

Deslleialtats compartides

Les limitacions autonòmiques s’havien pogut relativitzar fins al 2007 gràcies als anys de vaques grasses, als acords polítics i a les dualitats administratives. Ja abans de la crisi, aquest model havia donat mostres de fatiga (de la crisi de les infraestructures als models contraposats sobre el tancament autonòmic), però segurament ningú havia intuït la gravetat de l’avaria. El nou executiu català ho va apostar tot a una combinació d’austeritat econòmica i cerca d’un pacte polític. Però aviat es va fer evident que ser un bon alumne -el campió de les retallades, per als crítics- no mereixia cap reconeixement per part de l’Estat i, en canvi, provocava una greu inflamació social, descrita amb una certa displicència pels autors. Tampoc les ofertes de negociació obtenien millor acollida, ni del noquejat últim govern Zapatero ni del murri expectant Rajoy, que aprofita per centrifugar el deute (i la culpa) a les comunitats autònomes. Davant l’abisme, començava l’escalada sobiranista que permetria mantenir la Generalitat sota diferents formes i precarietats, però que ha reduït encara més l’autonomia financera (i posteriorment política) del Govern català. Malgrat tot, les demandes d’autonomia i finançament persisteixen.