Crítica
ESTANISLAU VIDAL-FOLCH

Receptes contra la simplificació política

'El mundo que nos viene' de Josep Piqué. Deusto. 400 pàg. / 18,95 €

Receptes contra la simplificació política / DAVID BORRAT Zoom

“Qui no sàpiga on és Malacca serà fora del món”, diu Josep Piqué. No és tan sols el centre de gravetat del planeta, sinó un enclavament estratègic essencial on transiten el 50% dels recursos energètics, afirma. I ho diu amb la claredat expositiva que ha demostrat a gratcient i amb la profusió de dades que, amè, manega. Exministre d’Afers Exteriors i, també, de Ciència i Tecnologia d’Espanya, expresident de Vueling i ex conseller delegat i exvicepresident de la constructora OHL, entre d’altres, també ha estat, temps era temps, “un dels nostres”, professor de teoria econòmica a la UB i director general d’Indústria de la Generalitat. Piqué actualitza ara Cambio de era (2013), alhora que el matisa, defensant ara un futur de síntesi entre Orient i Occident, per proporcionar-nos un manual de geopolítica del dia d’avui (parcial, atès que voluntàriament no hi són ni Àfrica ni Oceania). El llibre parteix en cada capítol de les vocacions històriques i del pes de la geografia (que sempre retornen) de cada gran territori per centrar-se en la recomposició de forces a nivell global del poder i la influencia en l’ordre mundial. L’anàlisi remarca tant el replegament anglosaxó (Brexit i Trump) com el desplegament xinès com a potència global. S’apassiona amb els projectes xinesos “absents d’ideologia en la política exterior”, com ara, en una etapa més agressiva de la seva intervenció, amb la reformulació de la històrica Ruta de la Seda (hi contribueixen 70 països); amb el Banc Asiàtic d’Inversions en Infraestructures (complementari al Banc Mundial); amb el Nou Banc de Desenvolupament (eventual expressió d’un Banc Mundial alternatiu); amb els acords de lliure comerç (davant la “miop” actitud gallinàcia i aïllacionista del trumpisme); amb el Fòrum Boao (alternativa asiàtica a Davos), etc. La política de defensa xinesa és un altre atot, amb el segon pressupost mundial i un increment del 600% en 25 anys, i que el llibre declina.

El paper de Rússia i el Pròxim Orient

L’autor considera també el retorn de Rússia com a actor regional amb voluntat d’intervenció més enllà: el conflicte amb Ucraïna i altres països de l’est d’Europa; la política caucàsica, la seva geoestratègia energètica incloent-hi l’explotació de l’Àrtic arran del seu desglaç (amb centenars d’instal·lacions militars a la zona); i, també, el seu paper al Pròxim Orient, especialment a Síria, on té l’única base militar a la zona i on té interès a derrotar el jihadisme per evitar problemes interns. Els conflictes del Pròxim Orient hi ocupen el seu espai sobre els punts de partida de l’Acord Sykes-Picot de 1916, que estableix un acord westfalià en fronteres artificials, i la declaració de Balfour pel que fa a “la llar nacional jueva”; continua amb el nacionalisme panàrab i les monarquies semifeudals, la lluita sectària per l’hegemonia al món musulmà, el balanç tràgic de les Primaveres Àrabs, l’Iran i Turquia, els pobles kurds, etc., tot i que el paper de la regió en la síntesi neoccidental de l’ordre mundial és escassa, segons l’autor.

L’Amèrica Llatina ens ha d’importar, ens diu. Amb el desplaçament del centre del món cap a Malacca hi és més a la vora que la mateixa Europa, que té un enorme potencial de millora comercial: contrasta amb l’enorme pes que hi tenen els EUA i la creixent importància de la Xina. Aquí de nou s’hi subratlla la importància del comerç i l’efecte positiu de la globalització.

Finalment, ens parla d’Europa, de la UE, argumentant que en la seva gènesi hi ha la por (quan podria pel mateix preu dir esperança). És en detalls com aquests que l’autor es mostra fred en el seu vindicat, sense entusiasme, europeisme o, també, en el fet que Europa sigui al final i no al punt de partida del llibre. ¿Des de quina posició geopolítica escriu Josep Piqué?, ens podríem preguntar. Amb tot, l’autor fa balanç de les digestions de l’ampliació de la UE a l’est (Grup de Visegrad i Balcans orientals) i de la Gran Recessió (amb l’empobriment i la desafecció per la política), per passar a una descripció dels escenaris de futur. Recorre aleshores a l’Informe del Grup de Reflexió de 2010 encapçalat per Felipe González, que es projectava cap al 2030, per destacar-hi i desenvolupar més tard tant el futur de la unió econòmica i monetària com, també, de defensa i seguretat, en tant que eixos fonamentals. Hi destaca també la síntesi del Llibre blanc sobre el futur d’Europa, amb els seus 5 escenaris, que es debatran al Consell Europeu el juny del 2019 i que, no caldria ni dir-ho, davant dels quals els partits polítics catalans haurien de definir-se. La crida a augmentar la integració amb el mercat únic de l’energia i el reforç dels drets socials hi és, però negada dins una mirada política esquitxada de receptes contra la simplificació política, contra “els populismes i nacionalismes de tot pelatge” i contra “la immaduresa de l’esquerra” que pot sonar a cinisme perquè no l’acompanya la crítica contundent al podrimener del conservadorisme i de la dreta.

Llegeixin l’obra: hi discreparan, segur, en certs aspectes, però s’ordenaran intel·lectualment i seran més savis.